dilluns, gener 9

Any nou... L ego NOU


Avui acabo les vacances, però de fet tampoc he tornat a la feina. El dia 1 de desembre em vaig auto donar un mes de vacances per, un cop passat Reis, posar-me a gestar el que vull que sigui el meu projecte professional dels propers anys.

Així doncs, de moment s'ha acabat treballar per altri (mai no diguis mai...).

Disposo de temps, recursos econòmics (escassos però suficients), ganes, idees i un soci per mirar de tirar endavant un projecte nou.

De moment tampoc no en puc dir gaire doncs, justament ara, el que toca és posar fil a l'agulla en la concreció del que serem.


Així doncs...a refer el LEGO !

dilluns, febrer 21

Sol solet


Avui fa sol i el brogit de les abelles inunda l'ambient.

Dies com avui son els que fan d'aquest indret el lloc perfecte, no costa gens sentir-la aquí al meu costat.
La Tanit acaba de fer quatre mesos i volia venir a explicar-li. A dir-li que m'hauria agradat que ella hi fos i li fes d'avia...

Passa un nuvol. Fa fred. Som febrer i l'hivern encara és viu.
Ella no hi és. La família segueix endavant, com ella ho volia. Amb un net i una neta que creixen i es van fent grans.

Mare, vas fer be la teva feina. Ara ens toca a nosaltres fer la nostra i afegir-hi el teu caliu.

divendres, desembre 24

No som una llengua...

Jo entenc que davant de les sentencies del TS sobre la immersió lingüística a les escoles, fem crides a la mobilització i posem el sant al cel, però sincerament n'estic FART!

A mi la immersió no em soluciona res, és un pedaç en un sac trencat! més val deixar-nos-ho prendre tot, que seguir lluitant per quatre engrunes.

Potser, si ho rebenten tot, despertarà aquesta majoria que necessitem. I podrem reclamar el nostre dret a decidir i a existir com a poble.

Perquè sincerament, si el camí no és el de la independència, a mi la resta de camins em semblen una pèrdua de temps i energies.

Senyors federalistes i senyors peixalcovistes, AC!...que son vostès i no altres els qui permeten que a Madrid hi hagi les majories suficients per tal que tot això segueixi així...i als qui els voteu: si encara no ho heu fet, compreu la samarreta de la Roja als vostres fills, més val que tinguin clar de quin bàndol juguen.

I ja que parlem de llengua i educació, dos apunts per explicar la meva posició:

Educar els nostres fills en Català és fer-los un mal favor per al seu futur professional si aquest ha de ser dins d'un estat que prima un altre llengua. Sols cal revisar la incongruència que suposa per als estudiants de selectivitat que a Catalunya hi hagi 2 exàmens de llengua i a Espanya sols 1, però el barem de notes sigui el mateix!!!! (els catalans tenen més temari, han de superar més matèria, per obtenir la mateixa puntuació!)
L'educació en Català és injustificable dins d'un estat monolingüe Espanyol, que és el que vol ser Espanya.

Acceptar que la normalització lingüística és la raó de ser de la immersió en Català (argument defensat pel TC i pel TS) és fer política predemocràtica. A qui estem enganyant? la immersió és el procés educatiu normal de qualsevol país amb la seva llengua per aconseguir la integració de tota la població nouvinguda. Però fer aquest procés amb el Català sols té sentit si l'idioma de Catalunya ha de ser el Català. Prou normalització, el que volem és educació en Català i punt.

Som o no som una nació? una nació lliure vull dir, no una nació de preàmbul!

I si no és per defensar el nostre dret a decidir, a mi que no m'hi busquin, ja poden derogar-li el nom al Josep-Lluís o obligar-nos a doblar els videos de les vacances...

I si, sóc d'una tribu d'indis...ara i sempre: INDEPENDENCIA!

dimarts, agost 3

Fer net


A mitjans d'aquest més, arribaran a la Vila del Pingüí nous habitants. Després de mesos, molts mesos, buida i solitària, la Vila tornarà a revifar. No en serem pas nosaltres els nous habitants, sinó una parella jove del Vallès que buscaven una llar acollidora com la Vila per fer-hi el niu i veure créixer el seu fill.


Per arribar a aquest punt, hem transitat per una pila enorme de caps de setmana dedicats a fer net. I tot i que fer net en el sentit estricte ja ha estat complex i esgotador, fer net en tots els altres sentits també ha estat difícil.

La Vila era i és el pou dels records de la família Fortuny Sisteró, encapsades, estocades i repartides per tots i cada un dels racons de la casa hi ha totes les vivències d'en Josep i la Margarita però també de la Marga, la Maite i la Montse, filles dels primers i fins i tot de les meves pròpies que des del 1999 he anat omplint calaixos i armaris amb els propis records.
Així doncs, ha estat una tasca molt feixuga que la calor no ha ajudat a portar, però també ha estat molt rica en descobertes i moments de dolç sabor.

Han aparegut perles molt interessants com una radio de galena, un manual de conducció dels anys 30 en català, llums de carburo, rodets de fil de seda americana, un pot amb la corretxa de cuir de la guerra o una garrafa grossa de vi dolç. Però també coses més personals com les cartes entre el meu avi i el seu germà exiliat a França o fotografies dels anys 50 amb els seus negatius individuals.

No sé si a tothom li resulta igual, però a mi m'ha costat i em costa fer net. M'agrada que els records s'arrapin a mi com la pols a la roba.

Faig net per necessitat, no pas per voluntat. Però davant del convenciment que no tornaré a viure a la Vila, cedir-la a un altre família que la pugui gaudir m'omple de satisfacció i sé que és el que ell hauria triat.

dilluns, abril 19

Les mongetes d'en fortuny de La Roca


L'any 1997, va ser el darrer que els parcers del pla de les hortes de La Roca del Vallès, van poder plantar. El 1998, els propietaris els hi van retirar la cessió dels horts a canvi de 4 durets i tot i que hi va haver qui ja litigar, el mal ja estava fet i mai més no hi van plantar res.

Poc després es varen requalificar els terrenys i on hi havia horts l'ajuntament hi projectà pisos...però aquesta és una altra història de la qual, avui, no en parlaré.



Si que vull explicar que un d'aquells parcers era en Josep Fortuny Marco, pare de la meva mare i per tant el meu avi.

L'any 1997, va ser doncs, la darrera collita de mongetes del ganxet del pla de les hortes de la Roca i entre els qui en van collir hi havia el meu avi. El cultiu d'aquelles mongetes era molt endogàmic i molt selectiu, doncs cada any triaven totes les mongetes una per una i en separaven les millors per al planter de l'any següent i això durant anys i anys.

L'avi, en cultivava més de les que en consumia tota la família, així que les desava dins de coixineres de cotó i un cop sorgides les estibava dins d'un gran congelador. El 1999, el meu avi es va morir, l'hort era la seva passió i ja no en tenia, ni tampoc forces ni esma per poder-ne cultivar un de nou. I les mongetes van passar a ser part del patrimoni 'congelat' familiar...tothom n'agafava i en menjava (les mongetes del ganxet son les millors del mon, sens dubte!)

I van passar els anys fins que un dia del 2008, un pagès dinava a casa d'un parent i dinaven mongetes del ganxet de l'Avi (és que en teníem moooltes). El bon pagès que li lloa el sabor i finura de les mongetes tot preguntant-li on les ha comprades i el parent li respon que res de comprar, son les darreres de les que cultivava en Fortuny. El bon home no s'ho podia creure, s'estava menjant la darrera generació d'un planter centenari! Així que un cop va recuperar l'alè, va preguntar si en teníem més d'aquelles mongetes però sense coure, doncs aquell planter s'havia perdut en el temps i ja no era possible trobar-ne al mercat. Per sort, dels centenars de quilos que n'hi havia el 1997, en quedaven un parell o tres...i gustosos els hi varem donar per veure si era possible fer-les brotar (aquelles mongetes tenien més de 10 anys)

Avui, m'han lliurat mig quilo de mongetes, la primera generació de mongetes del ganxet del planter del meu Avi, en Fortuny de La Roca. El pagès n'ha collit mes de 200 quilos i ho ha venut tot.

L'any vinent hi haurà més pagesos plantant-ne i així, s'haurà recuperat una nova llavor, triada i seleccionada a ma, durant anys.

I en Fortuny segur que n'està molt content, perquè les seves mongetes eren mitja vida i ara en podrem menjar per sempre mes.

diumenge, febrer 21

Feia fred, vent i plovia

Mal dia per seure allà on es veu tot el Vallès. Però calia fer-ho, triar un dia ajuda.

Avui duia coses per explicar-li i el dia no m'ho ha permès. Hauré de tornar-hi...

Dinant, hem recordat la carn amb pastanagues o les patates guisades que ens posava, a la carmanyola, quan anàvem d'excursió amb l'escola. Hem menjat bé, hem xerrat molt i hem tornat cap a casa.

Potser no seré l'únic que hi torni, anar-hi plegats compleix un ritus de família, però a vegades la intimitat et permet estar-hi més a prop.

Han passat 4 anys i han canviat moltes coses, però el seu color em segueix faltant.