Cada dia surt el sol

Any nou... L ego NOU

2012-01-09T13:08:00.000+01:00

Avui acabo les vacances, però de fet tampoc he tornat a la feina. El dia 1 de desembre em vaig auto donar un mes de vacances per, un cop passat Reis, posar-me a gestar el que vull que sigui el meu projecte professional dels propers anys.

Així doncs, de moment s'ha acabat treballar per altri (mai no diguis mai...).

Disposo de temps, recursos econòmics (escassos però suficients), ganes, idees i un soci per mirar de tirar endavant un projecte nou.

De moment tampoc no en puc dir gaire doncs, justament ara, el que toca és posar fil a l'agulla en la concreció del que serem.

Així doncs...a refer el LEGO !

Sol solet

2011-02-21T22:07:00.007+01:00

Avui fa sol i el brogit de les abelles inunda l'ambient.

Dies com avui son els que fan d'aquest indret el lloc perfecte, no costa gens sentir-la aquí al meu costat.
La Tanit acaba de fer quatre mesos i volia venir a explicar-li. A dir-li que m'hauria agradat que ella hi fos i li fes d'avia...

Passa un nuvol. Fa fred. Som febrer i l'hivern encara és viu.
Ella no hi és. La família segueix endavant, com ella ho volia. Amb un net i una neta que creixen i es van fent grans.

Mare, vas fer be la teva feina. Ara ens toca a nosaltres fer la nostra i afegir-hi el teu caliu.

No som una llengua...

2010-12-24T03:06:00.000+01:00

Jo entenc que davant de les sentencies del TS sobre la immersió lingüística a les escoles, fem crides a la mobilització i posem el sant al cel, però sincerament n'estic FART!

A mi la immersió no em soluciona res, és un pedaç en un sac trencat! més val deixar-nos-ho prendre tot, que seguir lluitant per quatre engrunes.

Potser, si ho rebenten tot, despertarà aquesta majoria que necessitem. I podrem reclamar el nostre dret a decidir i a existir com a poble.

Perquè sincerament, si el camí no és el de la independència, a mi la resta de camins em semblen una pèrdua de temps i energies.

Senyors federalistes i senyors peixalcovistes, AC!...que son vostès i no altres els qui permeten que a Madrid hi hagi les majories suficients per tal que tot això segueixi així...i als qui els voteu: si encara no ho heu fet, compreu la samarreta de la Roja als vostres fills, més val que tinguin clar de quin bàndol juguen.

I ja que parlem de llengua i educació, dos apunts per explicar la meva posició:

Educar els nostres fills en Català és fer-los un mal favor per al seu futur professional si aquest ha de ser dins d'un estat que prima un altre llengua. Sols cal revisar la incongruència que suposa per als estudiants de selectivitat que a Catalunya hi hagi 2 exàmens de llengua i a Espanya sols 1, però el barem de notes sigui el mateix!!!! (els catalans tenen més temari, han de superar més matèria, per obtenir la mateixa puntuació!)
L'educació en Català és injustificable dins d'un estat monolingüe Espanyol, que és el que vol ser Espanya.

Acceptar que la normalització lingüística és la raó de ser de la immersió en Català (argument defensat pel TC i pel TS) és fer política predemocràtica. A qui estem enganyant? la immersió és el procés educatiu normal de qualsevol país amb la seva llengua per aconseguir la integració de tota la població nouvinguda. Però fer aquest procés amb el Català sols té sentit si l'idioma de Catalunya ha de ser el Català. Prou normalització, el que volem és educació en Català i punt.

Som o no som una nació? una nació lliure vull dir, no una nació de preàmbul!

I si no és per defensar el nostre dret a decidir, a mi que no m'hi busquin, ja poden derogar-li el nom al Josep-Lluís o obligar-nos a doblar els videos de les vacances...

I si, sóc d'una tribu d'indis...ara i sempre: INDEPENDENCIA!

Fer net

2010-08-03T22:55:00.007+02:00

A mitjans d'aquest més, arribaran a la Vila del Pingüí nous habitants. Després de mesos, molts mesos, buida i solitària, la Vila tornarà a revifar. No en serem pas nosaltres els nous habitants, sinó una parella jove del Vallès que buscaven una llar acollidora com la Vila per fer-hi el niu i veure créixer el seu fill.

Per arribar a aquest punt, hem transitat per una pila enorme de caps de setmana dedicats a fer net. I tot i que fer net en el sentit estricte ja ha estat complex i esgotador, fer net en tots els altres sentits també ha estat difícil.

La Vila era i és el pou dels records de la família Fortuny Sisteró, encapsades, estocades i repartides per tots i cada un dels racons de la casa hi ha totes les vivències d'en Josep i la Margarita però també de la Marga, la Maite i la Montse, filles dels primers i fins i tot de les meves pròpies que des del 1999 he anat omplint calaixos i armaris amb els propis records.
Així doncs, ha estat una tasca molt feixuga que la calor no ha ajudat a portar, però també ha estat molt rica en descobertes i moments de dolç sabor.

Han aparegut perles molt interessants com una radio de galena, un manual de conducció dels anys 30 en català, llums de carburo, rodets de fil de seda americana, un pot amb la corretxa de cuir de la guerra o una garrafa grossa de vi dolç. Però també coses més personals com les cartes entre el meu avi i el seu germà exiliat a França o fotografies dels anys 50 amb els seus negatius individuals.

No sé si a tothom li resulta igual, però a mi m'ha costat i em costa fer net. M'agrada que els records s'arrapin a mi com la pols a la roba.

Faig net per necessitat, no pas per voluntat. Però davant del convenciment que no tornaré a viure a la Vila, cedir-la a un altre família que la pugui gaudir m'omple de satisfacció i sé que és el que ell hauria triat.

Les mongetes d'en fortuny de La Roca

2010-04-19T19:27:00.001+02:00

L'any 1997, va ser el darrer que els parcers del pla de les hortes de La Roca del Vallès, van poder plantar. El 1998, els propietaris els hi van retirar la cessió dels horts a canvi de 4 durets i tot i que hi va haver qui ja litigar, el mal ja estava fet i mai més no hi van plantar res.

Poc després es varen requalificar els terrenys i on hi havia horts l'ajuntament hi projectà pisos...però aquesta és una altra història de la qual, avui, no en parlaré.

Si que vull explicar que un d'aquells parcers era en Josep Fortuny Marco, pare de la meva mare i per tant el meu avi.

L'any 1997, va ser doncs, la darrera collita de mongetes del ganxet del pla de les hortes de la Roca i entre els qui en van collir hi havia el meu avi. El cultiu d'aquelles mongetes era molt endogàmic i molt selectiu, doncs cada any triaven totes les mongetes una per una i en separaven les millors per al planter de l'any següent i això durant anys i anys.

L'avi, en cultivava més de les que en consumia tota la família, així que les desava dins de coixineres de cotó i un cop sorgides les estibava dins d'un gran congelador. El 1999, el meu avi es va morir, l'hort era la seva passió i ja no en tenia, ni tampoc forces ni esma per poder-ne cultivar un de nou. I les mongetes van passar a ser part del patrimoni 'congelat' familiar...tothom n'agafava i en menjava (les mongetes del ganxet son les millors del mon, sens dubte!)

I van passar els anys fins que un dia del 2008, un pagès dinava a casa d'un parent i dinaven mongetes del ganxet de l'Avi (és que en teníem moooltes). El bon pagès que li lloa el sabor i finura de les mongetes tot preguntant-li on les ha comprades i el parent li respon que res de comprar, son les darreres de les que cultivava en Fortuny. El bon home no s'ho podia creure, s'estava menjant la darrera generació d'un planter centenari! Així que un cop va recuperar l'alè, va preguntar si en teníem més d'aquelles mongetes però sense coure, doncs aquell planter s'havia perdut en el temps i ja no era possible trobar-ne al mercat. Per sort, dels centenars de quilos que n'hi havia el 1997, en quedaven un parell o tres...i gustosos els hi varem donar per veure si era possible fer-les brotar (aquelles mongetes tenien més de 10 anys)

Avui, m'han lliurat mig quilo de mongetes, la primera generació de mongetes del ganxet del planter del meu Avi, en Fortuny de La Roca. El pagès n'ha collit mes de 200 quilos i ho ha venut tot.

L'any vinent hi haurà més pagesos plantant-ne i així, s'haurà recuperat una nova llavor, triada i seleccionada a ma, durant anys.

I en Fortuny segur que n'està molt content, perquè les seves mongetes eren mitja vida i ara en podrem menjar per sempre mes.

Feia fred, vent i plovia

2010-02-21T23:26:00.007+01:00

Mal dia per seure allà on es veu tot el Vallès. Però calia fer-ho, triar un dia ajuda.

Avui duia coses per explicar-li i el dia no m'ho ha permès. Hauré de tornar-hi...

Dinant, hem recordat la carn amb pastanagues o les patates guisades que ens posava, a la carmanyola, quan anàvem d'excursió amb l'escola. Hem menjat bé, hem xerrat molt i hem tornat cap a casa.

Potser no seré l'únic que hi torni, anar-hi plegats compleix un ritus de família, però a vegades la intimitat et permet estar-hi més a prop.

Han passat 4 anys i han canviat moltes coses, però el seu color em segueix faltant.

On trobar l'ALMOGAVER?

2010-01-08T19:49:00.003+01:00

Com ja em vaig comprometre, és el moment de començar a donar informació. L'Almogaver ja és al carrer i es pot trobar en diversos indrets.

Així doncs, us dono una primera llista de llocs on podeu demanar la nostra cervesa i ser dels primers a descobrir-la en públic.

CERVECITA c/.Llull, 184, 08005 Barcelona
2D2DESPUMA c/.Manigua,8, 08027 Barcelona
MOSQUITO c/.Carders, 46, local baixos 2 Barcelona
TERRA D'ESCUDELLA c/.Premià, 20 baixos, 08014 Barcelona
MAITEA C/ Casanova, 157 local 08036 Barcelona
CAFÈ LES DELÍCIES Rambla Raval, 47 08001 Barcelona
SORRISO C/Casp, 22 08010 Barcelona
OLLER C/Còrsega, 146 Barcelona
ELS GENIS carrer Sta.Teresa, 22 08911 Badalona
ELS TINARS Crta. Sant Feliu-Girona km, 7,2 17240 Llagostera
CAL XIM Plaça Subirats, 5, 08739 Sant Pau d'Ordal

I si el que voleu es comprar-la per fer-ne un regal o prendre-la a casa:

CELLER CASTELLVÍ c/. Cuba, 42, 08302 Mataró
BODEGA BONAVISTA C/ Bonavista, 10 0801 Barcelona
CERVECITA c/Llull, 184, 08005 Barcelona
MOSQUITO c/.Carders, 46, local baixos 2 Barcelona
2D2DESPUMA c/.Manigua,8, 08027 Barcelona

Així que ja no teniu excusa, pero això si, espero que em deixeu els vostres comentaris respecte del que us ha semblat el nostre producte!

Salut doncs!

Tió

2009-12-22T14:32:00.000+01:00

Després de guarnir durant uns anys la Kèntia del menjador, aquest any hem decidit posar un tió.

Una passejada per Collserola i bingo! un bon tronc d'alzina surera que ens esperava abandonat pels serveis forestals i perfectament talladet.

Ara ja el tenim a casa i tapadet amb una manta, que no agafés fred.

No tinc molt clar si la mida del tió és rellevant a l'hora del volum de les seves 'deposicions', però per si de cas ja l'hem triat fornidet! ;)

Respirant abans de la voràgine

2009-12-10T15:25:00.000+01:00

Just abans de començar els dies de bogeria comercial, ens trobem amb el pont aquest del desembre. I més enllà del motiu de les festivitats, em va molt bé per desconnectar uns dies i dedicar-los als qui patiran l'absència dels dies posteriors i fins passat Reis.

Enguany, hem anat al Matarranya, concretament a Beseit, on hem estat molt bé. L'aroma de les llars de foc enceses ocupava tot el poble amb olors especiades, fruït de les fustes que hi cremen com el Bruc, el boix o l'arboç.

Han estat uns dies prou variats, amb caminades importants i àpats suculents.

Avui més que mai, el turisme interior ens ha de permetre conèixer-nos entre germans i donar vida als qui mantenen les zones rurals del país.

40.

2009-12-02T14:23:00.000+01:00

Fa uns mesos, vaig arribar al moment aquell de 'fa 20 anys que tinc 20 anys'.

Sembla que hi ha com un 'misteri' al voltant del 4, oi? jo fa força dies que espero i observo, però passar, no passa pas gaire res.

I doncs? potser el que passa és que estic pendent del que pugui passar, i això ja és un fet diferencial respecte de l'any passat. També és cert que en les setmanes posteriors al meu aniversari, vaig pensar molt en el present, el futur i fins i tot en el passat. Revisions de l'estat del 'meu' mon, una espècie de diagnosi vital:

Quatre desenes és un llarg camí, quasi mitja vida, no? potser doncs, vaig un pel endarrerit en alguns aspectes vitals i potser per això mateix tinc tota la sensació d'estar pujant i no pas d'haver arribat a cap cim. Però, de fet, molt em temo que la mitja vida, llarga, que em resta, serà així: seguir camí amunt.

Fa 4 decennis, començava el camí de bracet amb els pares i endavant. Avui el camí, és carregat de records per guardar, ple de somnis per treballar i sobretot compartit amb un munt de gent (parella, família gran i amics) amb qui és un goig caminar plegats.

I si d'això en diem plenitud, on queda la crisi famosa? bé, potser vindrà al 5 o al 6 o al 7 o ves a saber, potser era manca de perspectiva...

Marxo, que diuen que els boscos son plens dels colors de la tardor i no m'ho vull perdre!

Nota: dedicat a la Mireia, per aquelles sabies paraules del 87: "Aprofita la pastanaga"

2009-11-17T02:00:00.000+01:00

Ja fa temps que vaig anunciar la constitució de l'empresa que elaborarà i comercialitzarà la cervesa ALMOGAVER.

Avui ja puc anunciar que aquest desembre, estarà llesta i a la venda la primera gran producció del producte.

El camí no és senzill ni planer, però les passes que anem fent son sòlides i ens deixen entreveure un munt d'oportunitats que en altres moments no ens podíem ni imaginar.

Aviat us en donaré més detalls.

13 de setembre de 2009, Arenys de Munt

2009-09-13T22:39:00.006+02:00

Feia temps que no veia res que els fes tant de mal com això d'avui. I tot i el que deia a ANEM A FER SAL! doncs no, millor ANEM A VOTAR!

Quan un poble comença a pronunciar-se...ja poden anar fent murs de constitucions i codis penals!

Anem pel bon camí!

Pescant

2009-08-27T23:14:00.001+02:00

Malgrat pugui sorprendre, pescar és una de les meves aficions predilectes (juntament amb d'altres que sovint ja recullo als blocs temàtics).
A primera vista, pescar és un activitat molt sedentària fins i tot monòtona. Acostumats a veure els pescadors de canya asseguts tot fent passar el temps aparentment sense fer res.

Però ans tot al contrari, jo quan pesco no paro de fer coses, per mi, es una activitat força moguda, de la qual acostumo a acabar ben exhaust de les hores traginant amb les canyes.

Però pescar, permet també gaudir d'estones de tranquil•litat davant del mar, a tocar de l'aigua, uns moments que a mi em generen molt de ben estar.

Com aquest darrer dia a la platja de Pals, prop de la Gola del Ter. Amb la impressionant vista de les illes Medes al davant i el sol que marxava i deixava un cel remogut però benvingut per a aquest estiu de tanta calor.

Tiocfaidh ár lá

2009-07-09T16:03:00.000+02:00

Fa uns pocs dies a l'altre costat de l’atlàntic, el poble dels Estats Units d’Amèrica, ha celebrat amb focs d'artifici el dia de la Independència.
La celebració, marca el dia que els parlamentaris americans, fins a aquell moment de ciutadania britànica, signaren la declaració d’independència.

Posteriorment a aquella fita, es desenvolupà una guerra on els britànics intentaren fer enrere les pretensions nord-americanes, òbviament sense èxit final.

Potser els catalans no estem ni preparats ni convençuts (parlo de majories) per al pas. Però, EL NOSTRE DIA ARRIBARÀ i llavors haurem de veure si la classe política estarà a l'alçada i serà capaç de fer la proclama i conduir-nos cap a un nou horitzó de llibertats.

Un bon amic, resident a les terres americanes, ha penjat aquesta adaptació de la proclama del 1776 que llegint-la sembla escrita aquí mateix.

DECLARACIÓ D'INDEPENDENCIA DELS PAÏSOS CATALANS

Recol·lectar i cuinar

2009-06-18T00:39:00.003+02:00

Si em seguiu de fa temps o em coneixeu, ja sabreu que una de les meves dèries és la recol•lecció i d'aquí el bloc temàtic 'Recollir per menjar'.

La setmana passada donant un vol per la llibreria i tafanejant la secció de cuina (la meva predilecta) vaig trobar-hi aquest llibre 'La millor cuina amb flors, plantes i fruits silvestres'.

Em va cridar l'atenció i el vaig comprar. Un cop fullejat ha resultat un gran èxit, quina troballa més fantàstica. Un munt de receptes per poder cuinar fins a 80 plantes i flors que es poden recol•lectar pels prats i boscos del país!

De les moltes receptes, m'ha agradat per senzilla la de 'musclos amb fonoll marí'.

Un llibre que em donarà entreteniment per força temps, el que necessiti per poder identificar i recol•lectar les 80 plantes...

Per cert, algú em sap dir on puc comprar una taperera (la planta de les tàperes!)

Hort Urbà

2009-05-05T22:12:00.001+02:00

Després de tanta política i tanta opinió, un xic de pau i diversió.

Us mostro (amb orgull de novell) el meu modest hort urbà. Un projecte que fa uns mesos que he començat i que tot just ara comença a donar els primers fruits, alhora que a fer una mica de patxoca.

Molt em temo que econòmicament és una ruïna, tant sols la taula d'hort i el vermicompost ja valen una petita fortuna, amb la qual podries adquirir un munt d’hortalisses de les més bones...però us he de dir que no és per l'economia que, ni jo ni molts d'altres ho fem.

Cultivar 1m2 és un exercici de paciència i poc més, doncs avui per avui i amb el reg automàtic, l'hort és prou autònom i no cal dir que l'esforç físic és nul. Però la satisfacció és alta i amb una bona tria podem gaudir de bones hortalisses força ràpidament.

Si algú hi té interès, ja ho sap, el que jo he après és a la vostra disposició i si en voleu més, seguiu-lo a recollir per menjar

A cop de porra, malbaratant el futur

2009-03-19T14:32:00.005+01:00

Fa anys que es parlava de que era difícil nodrir d'efectius el cos de policia de Catalunya, donat que 'la policia' tenia mala reputació entre la ciutadania. Llavors el desplegament es va accelerar i es clar per lògica encara havia de ser més complex.

Primer es va parlar dels efectius d'altres cossos de l'estat que podien 'traspassar-se' als mossos, comandaments de la guàrdia civil inclosos.

Després, va ser el boom dels 'porters de discoteca' i 'guàrdies de seguretat'...sembla que tothom hi cabia al cos...l'escola de policia ho reformava tot.

Conec personalment un cas en que un noi es va arribar a presentar fins a 8 cops consecutius a les proves i sempre el suspenien pel psicotècnic...però l'acceleració del desplegament sembla que el va ajudar a 'aprovar'...

I ja se sap que reculls allò que cultives...

No cal anar gaire lluny, oi? judicis per maltractaments, vídeos interns on es veuen vexacions i agressions explícitament, casos de racisme a localitats del nord, ...

Aquesta és la policia que tenim...i potser la que es mereix el nostre govern que prefereix tenir i manar 10 rucs que 1 de llest. Ara això si, ningú dona la cara i deixem passar uns dies que la gent oblida ràpid...

I ahir...doncs ahir, càrregues i violència gratuïta contra els estudiants. Perquè si bé les imatges del vespre deixen veure una manifestació crispada i amb 'ganes de gresca', les imatges del matí son molt clares...actituds de defensa passiva per part dels estudiants i porres i empentes per part dels Mossos...o no?

Avui sentia per la radio un mosso explicant que havien hagut de carregar per impedir que la manifestació entrés a la plaça sant jaume (ara resulta que les manifestacions no poden arribar al palau...haurem tornat als anys 70?) i el raonament era que els estudiants volien 'ASALTAR' el Palau...Per favor! que algú prohibeixi als mossos visionar pel·licules d'acció...que el seu IQ no els permet discernir entre realitat i ficció! i el pitjor és que el conductor del programa no li ha dit res de res...

Per no dir que és ben trist veure com entre tres armaris redueixen i emmanillen a un sol estudiant i li van dient 'al suelo', 'al suelo'... (jo crec que els hi han passat la pel•lícula del 23F fa pocs dies)

Amb rectors que no tenen vergonya de prendre possessió amb majoria de vots blancs a les urnes, rectors que demanen ajuda a la policia, que permeten i emparen les agressions contra els seus estudiants, on anirem? on estem arribant? Quin futur estem gestant?

Si la pau i la democracia és aquesta actitud covarda i repressiva...molt em sembla que acabarem per desenterrar la destral.

Legislant per la victoria

2009-03-06T19:02:00.000+01:00

No puc dir que sigui nou, ni inesperat, ni sorprenent. Tant sols més del mateix...

Quan encara cueja l'assumpte del jutge que fa de la justícia un arma política entre partits, ens trobem amb el resultat de les eleccions a Euskadi. Més de 100.000 persones han votat una opció política ilegalitzada pels tribunals espanyols, atenent una llei feta expressament per aquest objectiu polític. Perquè suposo que ningú pot negar que la llei de partits es va fer per 'evitar' que l'esquerra independentista d'Eusaki es pogués presentar a les eleccions. I així ja ha arribat la victòria, els parlamentaris dels partits espanyols i espanyolistes son majoria al parlament Basc, res a veure amb el carrer, amb el poble ni amb els vots emesos...

I així, sols queda per dir, un cop mes INDEPENDÈNCIA!

Em fa tant de fàstic aquest estat...que ni federació, ni confederació ni res de res!com més lluny millor i sobretot que el vent ens bufi de mar, que com a mínim ens vindrà més net i més fresc...que el que ve de l'interior fa tuf de podrit!

Quina vergonya!

Tots aquells qui varen votar aquesta llei (i de catalans n'hi ha uns quants) que retirin els miralls de ca seva, que així podran seguir vivint sense veure la caputxa de botxí que els hi han posat els seus amics espanyols!

I jo dic, ni oblit ni perdó...el nostre dia arribarà i quan us miro jo si que us veig la caputxa!

Les seves sopes, els nostres records

2009-02-21T00:01:00.000+01:00

L'any 2005, M ens va donar, als seus fills, un escrit que començava així:

Les meves sopes

Per fer una bona crema, sopa o brou tant sols es necessita tenir-ne ganes i una mica d’imaginació per utilitzar els ingredients que ens hi vingui de gust posar. Només provant i tastant, arribarem a fer unes bones sopes.

És clar que la majoria dels seus plats s'han mantingut pel record que n'hem guardat, no per les receptes que ella ens va escriure.

Fa temps, vàrem decidir mirar de fer-ne una publicació per a obsequiar-ne a aquells qui l'estimavem. I va ser comentar-ho i començar a rebre receptes d'ella. Tots en tenim i tots hi volem posar el nostre record.

A mi em pertoca fer-ne el pròleg, i em costa...

Un dia, quan les coses s'estaven posant lletges, M va començar a escriure:

Escric ara que encara puc.

Hi ha moltes coses que esperava que amb el temps podria anar explicant als meus fills...

Però l'arxiu sols contè una introducció i una primera reflexió de les bondats que la vida li havia donat.

La resta l'haurem d'escriure nosaltres, ella no en va tenir temps...

I em costa...

Nota: la imatge és de Noemí Granado i serà portada del llibre.

G-RAZON el super heroi modern (...pel broc gros)

2009-02-11T23:36:00.012+01:00

Escolto per la radio que el PP demana la recusació del súper jutge/súper heroi G-razon. Els sembla als senyors populars que els està sotmetent a una 'persecució política'...i jo crec que TENEN TOTA LA RAÓ, i tant!

Jo no vull posar en dubte, no per que no en dubti sinó per que avui no és el tema, la justícia i la equanimitat del poder judicial espanyol. Però el que fa anys que ha quedat palès, és que en G-RAZON es dedica a l'espectacle, el sensacionalisme i a aquells afers que a l'establishment de ‘turno’ li convé. Després, un cop les causes han d'anar a judici, la cosa ja es veurà si hi havia motius o si tenia o no potestat, però l'efecte ja el te fet, així com les portades dels mitjans i els copets a l'espatlla d'uns o altres segons li convé.

Al nostre país, ja el varem patir els anys noranta i és públicament conegut que va ser una operació més política que judicial, però allò de la separació de poders, és una cosa que queda per als utòpics, el que es porta als estats moderns és el 'tot s'hi val' i G-razon ho sap i ho practica.

El tal G-razon, el millor que podria fer, per al benestar de les persones que per desgracia vivim dins el seu àmbit d'acció (o persecució), SERIA PLEGAR!

Així que, i en resum, per un cop, em poso al costat del PP, no per defensar-los(faltaria!) ni per donar-los la raó (aquests encara riuen del 3%), sinó perquè si en fóssim molts, potser encara aconseguiríem 'xapar' el programa de 'tele-basura' que presenta i dirigeix el G-razon a l'Audiència Nacional i això si que seria un bé per a la Humanitat.

Nota: la imatge prové de sebastiancontin.es

Ametlles

2009-02-08T01:21:00.002+01:00

Fa dies que per casa ronda un pot ple d'ametlles crues, crues i de cultiu biologic. I fa dies que caic a la temptació de menjar ametlles sense motiu.

Què bones que son les ametlles!

I penso...i perquè carai menjava galetes i altres dolços industrials, jo?

Què bones que son les ametlles!

Retrobant passats mai oblidats

2009-02-06T18:58:00.004+01:00

Prop d'un poblet del moianès, una esplèndida (i val a dir-ho, poc conservada) masia del segle XVII es deixa estimar per una colla de gent del Vallès a la caça i captura d'un entorn feréstec i llunyà de l'asfalt i les preocupacions de la vida de ciutat.

Després de diverses voltes, sembla que l’escenari d'una residencia de cap de setmana és el més plausible i al meu entendre el més compatible amb unes comoditats migrades, lluny del que la 'civilització' ens té acostumats.

Val a dir, però, que entendre's amb més de 20 persones no és tasca senzilla i representa també un repte de convivència prou engrescador. Personalment m’impressiona la rapidesa amb que les persones generen expectatives i il•lusions respecte dels possibles usos futurs, tot i respectar la idea de que sense aquesta 'innocència', probablement acabaríem sempre estancats: no és sinó innovació en estat pur, "RAW" en dirien en anglès.

La meva perspectiva, molt més pragmàtica, em porta a recordar el contacte amb el bosc, l'hort, les eines i el foc, que un projecte amb alguns punts en comú (pocs)em va deixar els meus anys d'infantesa i joventut. I amb aquest retrobament, em dono per plenament satisfet. Fa més de 10 anys que aquell projecte es va acabar i no és el primer intent en el que participo però si el primer que camina en una direcció que sembla sostenible econòmicament i temporal.

Llarga vida, doncs, a la recuperació de les antigues masies del país, encara que sigui per a esbarjo de cap de setmana

Foguerons sota la pluja

2009-02-06T08:00:00.001+01:00

Un any més, Sant Antoni ha centrat la celebració dels FOGUERONS a les places de la vila de gràcia.

Malgrat la pluja, les flames cremaren a la plaça del diamant i un bon grapat d'incondicionals glosaren al voltant de les brases.

I gràcies a la gent del CAT, xeremies i simbombes ressonaren com mai dins el reformat local.

Algú comentà que quan plou és quan la festa pren el seu autèntic ambient i un cop passada aquesta edició, tant remullada, crec que té tota la raó: poca gent (de poca res, però molta menys que altres anys)i tothom molt lliurat a gaudir de la musica, els balls i el cant d’improvisació.

Com a novetat, un mínim de 3 convocatòries corrien per Internet mitjançant el Facebook amb centenars de confirmacions cada una d'elles. En totes s'hi podien veure els missatges d'aquells qui no podien assistir-hi lamentant-se i desitjant una bona vetllada a la resta.

I després de tants anys participant dels foguerons a gràcia, potser ja és hora de plantejar-me d'anar a veure la versió original, així que l'any vinent, Sant Antoni a Sa Pobla, a Artà o a on ens portin els amics de Mallorca.

Rentat de cara

2009-01-29T02:09:00.002+01:00

Feia temps que havia començat una reordenació del Bloc i mai no l'acabava. Ara per fi, veu la llum aquesta versió 3 columnes que també incorpora les noves funcionalitats de Blogger.

Principalment em permet fer una cosa que amb la versió anterior era inviable: mostrar el feed dels tres subblocs 'les dèries' que ara es poden veure al principi de la columna de l'esquerra.

També he penjat les ajudes per a subscriure's al feed principal, de tal forma que no sigui necessari visitar-me per saber si hi ha posts nous.

Ja per acabar aquest post 'tècnic' afegiré que si bé el ritme dels posts ha disminuït molt, no tinc intenció de tancar el Bloc, doncs em permet seguir opinant i exterioritzant tot allò que d'altra forma sempre queda dins.

Seguim endavant, que la tecnologia ens ajudi a ser més feliços.

Quins venuts!

2008-12-16T21:30:00.000+01:00

Fa molts anys, una dona que per sort ha deixat la política activa, va formular una frase que li va ser amplament criticada "tenim unes institucions de fireta".

Avui, jo sento dins meu, que realment, tenim unes institucions de fireta. Probablement, les institucions son ben fermes, però en les mans en qui les hem deixat, ara tant sols ens serveixen per jugar a cuinetes. Fer quatre platets mal comptats i sempre amb el permís i la supervisió dels pares (no sigui que ens fem mal!)

Els senyors del PSC, m'havien arribat a fer creure que podien assumir la responsabilitat de governar el país en clau de país i per tant pensant en el país (el nostre, s’entén, no el del PSOE i el PP)Però no, està clar que no.

Que tota l'executiva del PSC per unanimitat decideixi donar suport als pressupostos del PSOE prescindint del que passi amb els acords de finançament per Catalunya, és una vergonya! Portem 4 anys darrere l'estatut i tots dient que el finançament era irrenunciable! on son els senyors Castells i Montilles que fa dos dies s'omplien la boca de que primer era Catalunya? com és que no han deixat clara la seva posició?

Per no parlar del que significa de submissió d'aquests arreplegats als mandats del seu amo i senyor, el tal ZP que un cop més els hi passa la ma per la cara i de pas, ens la hi passa a tots quan el nostre president es deixa trepitjar i acota el cap.

I per acabar-ho d'adobar, els socis de govern, aquells qui diuen allò de "estem construint un estat propi", li resten importància, diuen que no passa res, que no és tant greu,...i doncs, quan serà greu la cosa? quan perdin la cadira i el cotxe oficial? (m'hauré de donar de baixa...m'ho estic pensant)

Feia temps que no tenia una decepció política d'aquesta magnitud...

solcant el mar

2008-11-24T15:10:00.002+01:00

Finalment, ens hem posat d'acord i hem anat a fer les pràctiques de navegació que ens restaven per obtenir el títol de patró d'embarcacions d'Esbarjo.

Així, aquest estiu ja podem patronejar nosaltres mateixos un veler i reduirem substancialment el cost de fer vacances en vaixell.

Tot i que no som estiu, hem pogut fer unes bones navegades i malgrat el fred (que tampoc ha estat massa fort) hem tornat a sentir la remor de l'aigua quan el casc del vaixell la solca impertorbable. QUIN GUST!

I com sempre, viure a bord dona caliu i ens fa estar a prop estrenyent els lligams d'amistat.

Què per molts anys puguem gaudir-ne i especialment si es en companyia de parella i/o bons amics!

Tardor per fi!

2008-10-09T13:18:00.006+02:00

Si, si si!

Ja som a la tardor, hi hem entrat una mica sobtadament, però com sempre, és un plaer que arribi aquest moment de l'any.

Els vespres al costat del foc.
Les castanyes i els moniatos.
Les primeres sopes: de carabassa, de bolets, mmmm
Les passejades per la muntanya amb l'olor del bolet, aquella fonda humitat!

Després de l'estiu, el sol i la disbauxa, sempre arriba la tardor per asserenar-nos i donar-nos pau.

Benvinguda sigui aquesta estació tant natural.

Quan les complicitats s'apaguen

2008-09-15T15:11:00.005+02:00

Diverses parelles conegudes i fins i tot estimades estan en procés de separació (sembla que hi ha una mica de passa...)

Quan hi penso, em genera un doble sentiment molt fort: per un costat una gran tristesa de no tornar-los a veure junts i per l'altre la comprensió de saber que separar-se segurament és l'opció necessària per a la felicitat individual de cada un d'ells.

Ja se sap que 1 i 1 mai no son dos dins una parella. Així veure les persones per separat (sense compartir, ja, un projecte comú) no dona la mateixa riquesa, no et transmeten molts dels sentiments que com a parella aconseguien fer-te sentir.

Quina llàstima, oi? no faig sinó preguntar-me si realment un cop presa la decisió, seran més feliços. I és que parlo de projectes en comú que duen a l'esquena molts anys i en alguns casos fills i tot.

Confesso que em fan pensar molt en la meva vida passada i en el que voldria que fos el meu futur.

Bany insòlit

2008-09-02T15:45:00.000+02:00

De l'estiu en podria explicar moltes coses, com moltes altres persones, hem aprofitat els dies de vacances per marxar ben lluny.

Però un cop de tornada, resulta que l’anècdota que més he explicat té a veure amb aquestes imatges, i per un cop em permetré mostrar-me al bloc...i sense roba...

I es que certament, no és gaire comú poder remullar-se dins la caldera d'un volcà, en un llac natural d'aigua calentona i efervescent per les emanacions sulfuroses.

Amb una temperatura exterior d'uns 10ºC, el bany va ser un plaer no tant sols per la temperatura de l'aigua (+/-30ºC) sinó pel luxe de prendre el bany dins un silenci absolut trencat per les emanacions de vapors i el xipolleig de les aigües bullents que s'hi aboquen contínuament.

Això si, l'olor de sofre la vaig arrossegar a la pell i la roba durant dies.

Transsegre 2008: ben remullats!

2008-07-14T21:08:00.005+02:00

Algun any havia de passar i ha estat aquest l'any de la pluja i el fred.

Divendres una ventada acompanyada de molta aigua es va endur bona part de les tendes de la zona d'acampada (les menys van acabar dins el riu, les més van acabar per terra amb pals i suports trencats, torçats o en el millor dels casos desmuntats)

Nosaltres n'haviem plantat una que va patir varis desperfectes i que finalment no hem recuperat.

Dissabte començava amb sol i moltes ganes. Just abans de sortir arriba la pluja i per uns minuts la organització atura la baixada. Sembla que perill no n'hi ha i sortim tots esperitats cap dins del riu. La pluja però no deixa de caure i quan encara no erem a mig camí es transforma en vent fort que ens ve de cara i aigua per tot... la gresca queda mig morta i anem veient com la creu roja s'endú gent de moltes barques. La vora del riu passa a ser un 'desembarcador' improvitzat.

Estem apunt d'arribar al pont que sempre marca la diferencia entre riu i pantà (pel que fa a la corrent) el vent bufa tant fort cap amunt que hi ha onades i les barques que ho intenten no aconsegueixen passar.

A aquestes alçades, una munió d'embarcacions s'han anat barant a cantó i cantó del pont, les tripulacións marxen a cercar un raser i alguna cosa per escalfar-se. Nosaltres decidim fer el mateix, no hi ha motiu per posar en risc la salut.

Un hora més tard, el vent ha desaparegut i ja no plou, alguns decideixen seguir, però per nosaltres, el dia ja ha estat prou aventura, recollim i anem cap a sopar. Ens espera una nit de festa amb en Belda al casal Pere III de Balaguer, que celebren el seu 5è aniversari.

Diumenge, amb un sol deliciós, tenim la barca a mig camí del punt de recollida de dissabte i molt lluny del punt de sortida de diumenge, així que decidim seguir el troç que ens va quedar per fer el dia anterior encara que sigui tot sols.

L'encert és evident, baixem tranquil·lament, sense presses, menjant meló, cantant (els que encara tenien veu) i remullant-nos els uns als altres.

Ha estat complicat, però per sort no ha passat res greu i hem pogut disfrutar més que mai de l'espectacle del pantà i les parets verticals que l'envolten.

Lligams transoceànics

2008-07-03T19:34:00.006+02:00

Fa 20 anys (si, si he dit 20!) vaig passar un any sencer als Estats Units. Allí em van acollir una 'bona' família americana de l'estat d'OHIO.

Va ser un any molt especial aquell i d'ençà d'aquells temps, he mantingut un contacte més o menys regular amb la família.

Les visites que han anat fent a Barcelona ha ajudat força a mantenir aquest lligam 'familiar'.

En aquella família hi havia una nena que tenia 9 anys, però es clar, avui per avui ja en té 29 i ha decidit casar-se.

Doncs això he fet la darrera setmana: viatjar fins al punt més al sud dels USA, un indret de vacances anomenat KEY WEST, per ser present el dia que la meva 'AmericanSister' li donava el 'YES I DO' al seu promès, un enginyer que treballa a HONDA.

Ha estat un viatge curt amb moltes hores d'avió (el low cost ja ho te això) però he estat 3 dies en un fantàstic hotelet amb tot d'altres convidats a l'esdeveniment compartint anècdotes, piscina i cerveses.

De tot plegat en faig uns comentaris finals:

1) USA és un lloc amb preus molt assequibles per als europeus avui per avui.
2) Cada àpat era un festival de proteïnes, greixos i colesterol ara, això si: BONÍSSIM!
3) Com no podia ser d'altre manera hi havia convidats que anaven en bermudes i camisa de flors a la cerimònia.
4) 20 anys després els americans segueixen ballant el 'PAJARITOS'...
5) El ron Barceló amb cola i llimona que em va preparar el cambrer nicaragüenc de l'hotel...impressionant!
6) Com fa 20 anys, en general saben ben poca cosa sobre la política interior (i ja no diguem exterior) americana. L'actual crisi econòmica que estan passant si que els preocupa, però la seva principal preocupació és la pujada de preu del DIESEL.

Estic molt content d'haver-hi anat i tornar a experimentar aquella sensació de veure com en som de diferents.

Nota: el viatge m'ha estalviat de patir l'espanyolada futbolera (que per cert es podia seguir en directe des de tots els bars)

Monzons a casa

2008-06-12T13:20:00.004+02:00

Fa quatre dies estavem de sequera i ben capficats per dur aigua com fos cap a Barcelona.

Avui però, sembla que hem passat l'època del monzó (a veure si s'acaba...)i de sequera ni rastre.

Això si, els prats son ben verds i en plena primavera al Maresme s'han collit ous de reig i ceps i tot!

Diuen que aquests fenòmens son fruït del canvi climàtic...no sé que dir basicament perquè no tinc dades com per poder-ho valorar (voldria saber si els que ho diuen en tenen)

Però acostumats com estavem a que no plogués, ha estat agradable sentir i olorar la pluja constant. I no cal dir que poder collir bolets i esparrecs de marge fins al mes de juny doncs és tot un luxe.

Per acabar-ho d'arrodonir, aquest fantastic monzó ha evitat un enfrontament popular pel tema del transvassament, que feia molta pina d'acabar-se malament...

Benvingut sigui dons el monzó català!

Anem a fer SAL!

2008-05-08T16:10:00.000+02:00

Fa alguns mesos vaig escriure aquest post, però finalment no el vaig penjar (ja ens passa això als catalans...pensem, parlem, decidim i seguim pensant...)

Avui, potser ja no és tant 'actual' però mireu fa quatre dies que un noi anomenat Francesc i a qui no tinc el plaer de conèixer, és dins la garjola per despenjar un símbol del seu pal...

Tornem, doncs, a patir del mateix mal, l'estat persegueix i condemna sense pietat les mostres de rebel•lió siguin quines siguin i jo, he tornat a pensar allò de ANEM A FER SAL!

+++++++++++ Post escrit el 25 de setembre de 2007 ++++++++++++

A aquestes alçades em fa ja una mica de pena haver de reiterar em sento republicà i per tant CONTRARI a la MONARQUIA.

Però bé, sembla que ho hem de fer perquè els nostres veïns i espoliadors tornen a estar esvalotats pel tema.

Personalment, això de cremar les coses no és massa el meu estil, però mireu, fet i fet, si ha servit perquè aflorin aquestes lacres que arrossega l'estat, doncs benvinguda sigui la cremà.

Estic convençut que hem topat amb un filó d'or, com quan aquell bon home (o això diuen) d'origen indi i criança anglòfona, va descobrir que fer SAL anava contra les lleis del regne que els 'colonitzava'.

Potser és el moment, el moment d'anar tots a fer SAL i si això vol dir cremar 4 estampetes doncs endavant, que no farem mal a ningú però amb sort seran tant tanoques que encara n'engegarem una de grossa!

Podríem proposar un concurs de penjar vídeos al YOUTUBE a cara descoberta tot cremant l'estampeta BUBÒNICA (ei! que es podrà participar des de l'estranger també!) i la 'nostra' i 'estimada' policia que jugui al 'qui és qui' tot demostrant que l'escola de Mollet és de primer nivell.

Em semblaria un bonic homenatge a aquell qui ens ha deixat fa ben poc, ell segur que ja seria fent cua a l'estamperia.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

a MAR, a MAR!

2008-04-20T17:39:00.003+02:00

Doncs si, després de diverses setmanes de 'tornada a l'escola' i del 'revival' de fer un examen en un aula d'institut (amb control de 'xuletes' a la calculadora inclòs)

Ja puc anunciar la meva entrada al mon de la titulació nautica.

Ara encara ens resten les pràctiques i el més important...aprendre'n de debò, allà, al peu de la roda.

I have a dream

2008-03-11T12:59:00.006+01:00

La discussió amb un bon company sobre quin era el camí millor per a la independència ha estat una constant dels darrers dos anys.

Està clar que el partit anava prenent una determinada via que justament era la que no coincidia amb els meus plantejaments però si amb els del meu company.

Sembla però que els darrers resultats electorals estan marcant força la capacitat del partit d'esgarrapar aquests votants que tant ha cobejat...

Des de la distància a l'aparell i la independència als diferents corrents interns, la meva opinió és la següent (la mateixa de fa anys):

El camí cap a la llibertat nacional és i serà llarg i difícil, ningú no hauria d'esperar que sigui un camí de roses ni de victòries constants.

La construcció d'una majoria social favorable al procés, passa primer per donar normalitat al fet (que fa anys que s'està fent i bé) i després per transmetre i convèncer amb el missatge independentista.

Per tant, el que cal és anar sumant, però sumant per convenciment, no per transformació pròpia i acostament a les postures majoritàries actuals.

Necessitem un carregament de raons que expliquin i donin contingut al missatge, al missatge independentista (clar i català!) i d'esquerres, per suposat!

I si aquest planteig ideològic representa 300.000 votants doncs benvinguts siguin, hem de saber cap a on anem i ni les presses ni les poltrones no ens han de fer renunciar al somni.

Tornarem a vèncer

2008-03-04T16:00:00.001+01:00

No és ni un ni dos sinó un degoteig constant.

Uns hi somien, altres ho fan i encara uns altres s'hi troben.

No sé si es pot qualificar de 'fuga de cervells' però poc hi falta: la gent marxa del país per treballar (i viure, es clar) fora.

I després de donar-hi moltes voltes, no puc creure que simplement sigui que aquí no hi ha oportunitats per a ells.

I doncs? perquè marxeu? què no trobeu a casa que si que ho feu a fora?

Així, cada dia som menys.

Gent compromesa amb el país que ens deixa, encara que sigui per tornar d'aquí un temps. Potser aquest mateix compromís, que mai no caduca i sempre demana és, amagat a dins les entranyes, una de les raons.

I segurament em sap més greu per mi que pel nostre país, però en tot cas tots dos els necessitem a casa.

Quan torneu, em trobareu aquí que l'amistat no l'afebleix la distància.

temps = distancia

2008-02-21T19:11:00.008+01:00

La terra gira fem el que fem i per tant avui som un poc més lluny d'on érem ahir.

I potser per això també, avui, que fa dos anys que ja no tenim a M entre nosaltres ho puc escriure més pausadament. Potser, també per això, darrerament quan hi penso és per les coses bones que ens va deixar i no m'envaeix, ja, aquella tristesa de fa uns mesos.

La distancia doncs, ens ajuda a que el camí sigui més senzill tot i la diferencia. Perquè aquell color ja no el tenim i es clar, la llum no es la mateixa encara que l'arc de Sant Martí torni a semblar ben complert.

Així que avui és un dia que inevitablement penses en els colors perduts i en tot allò que hi vas viure. Que sigui així, el record m'agrada i em diu que som i sou importants un a un.

Ara ja no em sembla que fos ahir, ara aquells dies de patiment em semblen llunyans. Tot gira i es clar cada dia som més lluny.

Seguim caminant amb ella però sense ella...i costa.

Malgrat tot, les flors blanques han tornat a la Vila del Pingüí.

M'ha pillat!

2008-02-15T15:30:00.001+01:00

Quina sorpresa tu!

Fa poc més d'un any, penjava un post al bloc de receptes ( els fogons ) sobre el fricandó

Doncs fa uns dies m'hi he trobat un comentari de l'autor de la recepta, al qual havia citat. En David Lienas , autor de nombroses receptes de cuina, m'ha deixat un comentari tot dolç. I més enllà de la vergonya de mostrar (amb foto inclosa) el resultat de 'potinejar' la seva recepta, m'ha agradat molt que la llegís i no m’etzibés un 'trol culinari!' com podria ben bé haver fet.

I és que en aquest submón d'Internet, el més habitual son les crítiques sense compassió. Com la que em van deixar, amb amenaces legals incloses, el dia que vaig anomenar 'pota blava' a un pollastre que no era d'aquesta exquisida raça sinó d'una altre de molt bona però amb la pota més fosca...i si ho voleu llegir és tot AQUÍ

Fem-nos a mar

2008-02-11T19:00:00.002+01:00

Fa poquet, he començat a estudiar per al títol de Patró. Feia molts anys que ho volia fer i ha estat la coincidència d'interès amb dos bons amics que finalment m'hi ha portat.

Això fa que aquests dies el mar estigui molt present als meus pensaments.

Si hi afegim un dinar de dissabte amb un patró de 'xàrter' i el "Master&Commander" de diumenge tarda...doncs ja em sento dalt del vaixell i a tota vela!

I quines ganes de fer una escapada a mar.

Així que si algú dels qui llegiu teniu vaixell i voleu un tripulant extra, ja ho sabeu!

Família i fills

2008-02-06T15:47:00.000+01:00

Després de veure el que alguns 'defensen' com a Família, em sento en el deure de matisar el post anterior i pronunciar-me a favor de la llibertat d'elecció i sobretot a favor de l'amor entre les persones.

Mai no voldria ser confós per un d'aquests 'entregats fidels' que sols veuen un color a la vida, ara tampoc defugiré del que sento i penso sigui o no políticament correcte o socialment avançat.

Crec que la família s'ha de basar en l'amor entre persones i aquest hauria de ser l'únic requisit per poder-ne crear una (i em sembla que és el que menys s'ha tingut en compte dins la història de la humanitat) Un nucli familiar on no hi ha amor, respecte i estimació és o serà un desastre, no hi veig volta de full.

I com que l'amor no en sap de generes ni de quantitats, doncs qualsevol combinació de progenitors i descendents és bona si s'estimen. Algú pot dir el contrari?

Ara bé, salvat aquest fet i suposant que hi ha amor, jo crec que per ser la formula natural (ho és o no?) la família tradicional (dona+home) és la més desitjable per a un infant, ho crec fermament ( i m'ho miro més com a fill que com a possible progenitor)

I vull repetir-me, si hi ha amor, qualsevol opció és bona i al contrari, sense amor, TOTES les opcions son dolentes (incloent, es clar, la tradicional)

Aquest és un tema en que penso força sovint, doncs això que sento sembla que va (almenys en part) en direcció contraria al que és el meu pensament polític i és clar la contradicció personal està servida. Voleu posar-m'hi llum? endavant escriviu i mulleu-vos!

2008-02-05T22:00:00.000+01:00

No sempre tens el temps, l'esma i la suficient voluntat per posar-te davant del teclat i postejar alguna cosa de profit.

A tots aquells qui heu anat passant i no hi heu trobat res de nou, donar-vos les gràcies per la paciència.

No sé pas si podré mantenir el ritme, però la voluntat hi és.

Així que enem-nos llegint.

Festes

2007-12-15T02:23:00.000+01:00

Llegia en un bloc amic el fastig que feia el Nadal amb tot el que comporta. No vaig poder estar-me, doncs, de deixar-hi un comentari en el sentit contrari!

Nadal, que per a mi no té cap connotació religiosa sinó de tradició i de família, és fantàstic! Quina bona pensada proposar que durant uns dies ens felicitem els uns als altres i mostrem les nostres cares més alegres.

I per no confondre al personal, jo fa anys que felicito amb un 'bones festes' o un bon any' que son dos aspectes allunyats de la celebració religiosa però ben nostrats.

Hi ha qui rebutja l'excés de consum que aquestes festes suposen i ves, suposo que tenen tota la raó, ja n'hi ha un gra massa. Però a mi no em sembla malament que aprofitem per celebrar, regalar, menjar, etc. Fem-ho amb moderació i llestos.

Però per mi, aquestes festes suposen un fet que no es torna a produir en tot l'any i tant sols per això ja son un moment de molta felicitat: son els dies en que ens reunim tota la família entorn d'una bona taula. Dies llargs amb molt de menjar i de beure, dies de retrobament.

No voldria pas que fos Nadal cada dia, però un cop l'any, benvingut sigui i que per molts anys el compartim!

Airejar-se

2007-12-07T14:30:00.000+01:00

Duiem molts dies i setmanes centrats en materialitzar els canvis d'ubicació necessaris per poder conviure.

Així que un cap de setmana de turisme i hotel ens ha anat molt bé.

Bologna, una ciutat tranquila, amb un centre prou gran i pocs vehicles motoritzats ha estat el destí. I si l'objectiu comú era desconcentrar la ment, doncs les activitats han estat a l'alçada: passejades pels carrerons, capuccinos de mitja tarda i fins i tot un concert de piano en un oratori.

I amb un bon troç del típic i tòpic formatge, ja tornem a ser a casa.

Un any al camp

2007-11-22T12:25:00.000+01:00

Un pagès en actiu, escriu un llibre.

Ens proposa un viatge anual pels camps i horts catalans. Avançant per mesos, ens explica narrativament les sembres, els productes de temporada i fins i tot les tradicions populars de pagès.

En un llenguatge molt planer, el text és ple d'anècdotes personals i consells d'aquells de l'avia.

Per acabar-ho d'arrodonir, hi incorpora algunes receptes prou interessants principalment de conserves.

Un plaer, tant per descobrir com per sentir la natura un poc més a prop.

Marxa, tot i que ja no hi era

2007-11-14T10:44:00.000+01:00

La família perd la darrera representant d'una generació. Supervivent de la guerra, de salut de ferro però que ja feia temps que havia mig marxat.

En guardo record de quan ja vídua, parlàvem sincerament sobre la seva vida i em manifestava la seva enveja per les dones d'avui dia, que decideixen sobre el seu futur, cos o maternitat. "Abans no era coma ara, llavors no sabíem res de res" deia.

Feia temps que esperava aquest dia. Quan el cap no acompanya al cos, quin significat té viure?

Bon viatge guapa!

Taula catalana

2007-11-08T23:30:00.000+01:00

Feia molt de temps que no s'omplia amb tanta família la taula de la Vila. I es que tampoc no ens hi posem pas per poc!

I tot i el pas dels anys, la taula es segueix omplint: arriben noves i nous comensals (petits i grans), d'altres ja no hi poden ser, també hi ha qui ens retroba després de molt de temps i encara alguns que per la distància no poden venir.

No podria entendre aquesta família sense aquesta taula, que sempre té lloc per als qui hi volen seure, menjar, beure i no parar de fer fressa.

I segur que des del seu balancí, ell ens mira i somriu feliç!

Castanyada

2007-11-08T22:00:00.000+01:00

Tot i que les influencies foranes, estan derivant la pròpia tradició cap al 'truc o tracte' tant típic de les pel•lícules de “hollywood”, encara tenim la sort de poder trobar bones celebracions de l'arribada del fred.

Enguany, em van dur fins a la població d’Arbúcies, on s'hi celebrava la festa de la tardor amb una fira de vins i menges artesanes, però amb clar protagonisme d'una torrada de castanyes que no deixava indiferent a ningú (ni grans ni petits)

I si amb això no ens sentíem prou arrelats ho van acompanyar amb un concertet de virtuosos del tambor i el flabiol!

Benvinguda doncs la tardor un cop més i quin goig de gent i de país!

El camí de la vida

2007-11-04T23:00:00.000+01:00

En un poc temps, deixaré la Vila per començar una nova aventura a l'altre Vallès.

Així que hauré de canviar el subtítol del Bloc...

Certament, les raons del canvi son bones i per aquells qui em coneixeu doncs també coneixeu la raó. Em fa molta il·lusio tornar a caminar tan ben acompanyat i encara que això representi marxar de la Vila i un temps extra de desplaçament cada dia, estic molt content.

I aquí, sempre restarà aquesta fantastica casa que tants bons moments em dona.

Tardor

2007-10-31T09:30:00.000+01:00

Per aquells qui penseu que aquest bloc està inactiu, podeu fer un cop d'ull al meu bloc 'Recollir per menjar' , on per ser tardor hi ha més activitat que mai.

La temporada del bolet no ha estat gaire bona fins al moment però sembla que tindrà un bon final.

I així, en tant no hi ha massa coses a 'Cada dia surt el sol' doncs teniu altres curiositats per descobrir.

Remors

2007-10-08T08:35:00.000+02:00

Darrerament, la situació política del país, està interferint molt en aquest blog.

És el reflex del nivell d'indignació personal per tot això que ens passa com a poble...

Però tot fent un pas enrere, veig que aquesta 'remor que se sent' està fent emmudir tot de pensaments i històries que omplen els meus dies.

M'entristeix que hagi de ser així i que hagi estat així en la major part de la meva vida.

Potser no és mai tard per rectificar, però he de dir que almenys en part i de moment ha de ser així: el meu país forma part de mi, de ben endins i li dec una bona part de mi, que per tant, pot endur-se-la.

Però això no vol dir que aquest Bloc s'hagi de transformar en una plataforma de reivindicació política i prou.

Em passen coses molt boniques, d'altres de sorprenents i tot plegat vull explicar-ho, espereu-ho properament.

Descrèdit

2007-09-28T17:26:00.000+02:00

No hagués cregut mai que arribaria a pensar això del nostre cos de policia o si ho preferiu així, dels seus responsables polítics.

Malgrat certs sectors polítics/socials del país, fa temps que n'usen l’expressió, jo personalment, mai no hi havia estat d'acord.

Crec que disposar d'un cos policial és imprescindible per a qualsevol nació/país que es cregui amb dret de ser-ho. I evidentment, el control de "l'ordre públic" així com la seguretat de les persones i els bens, n'ha de ser un objectiu ineludible i prioritari. És lògic, doncs, que actuïn en manifestacions desbocades i en el control dels grups socials més tendents a la revolta (entenc que forma part del joc)

Però, les actuacions d'obediència que s'estan duent a terme aquests dies davant la crema d'estampetes em fan replantejar la meva 'innocència'.

Que la nostra policia estigui identificant i perseguint persones pel sol fet de cremar una fotografia...fa riure.

Però si resulta que la policia de Catalunya segueix ordres de l’Audiència Nacional Espanyola, ja resulta que no és tant nostra (oi?)

Si a sobre resulta que les ordres son atacs clars a la llibertat d'expressió del nostre poble...potser ja comença a faltar al seu deure. no?

A mi em recorda allò dels indis que duien fusell i defensaven la colònia i la 'reina' davant del poble desarmat que reclamava llibertat tot fent sal, aquells a qui anomenaven "ZIPAYOS".

Però potser, el del fusell és el més innocent de tots. Vergonya, doncs, d'uns polítics catalans incapaços de fer valer la pròpia autoritat, que es deixen passar la ma per la cara per quatre jutges espanyols oïdors de coixos i professors tronats plens de rancúnies.

I que no em vinguin amb això de fer respectar la llei, que també és llei la llibertat d'expressió i sembla que ningú no la respecta pas.

Més Valentia, caldria, que el poble els escull per tenir-la i fer-hi front, no tant sols per gestionar 4 pessetes.

I encara hem de sentir-nos que abandonem la Catalunya de la queixa...Quins pebrots!

Second Life

2007-09-24T20:26:00.000+02:00

Fa poc, vaig fer el pensament de generar-me un Personatge al mon virtual de Second Life (SL)

Volia, apart de fer una mica el xafarder, comprovar fins a quin punt era operatiu i senzill que la gent hi entrés.

Sincerament en vaig quedar un tant decepcionat. Potser el fet d'haver utilitzat altres 'entorns virtuals' com el WOW, fa que SL sigui 'pobre' gràficament parlant, lent de moviment i fins a cert punt complex d'utilització.

Em va sorprendre positivament que a les sales inicials, el volum de gent 'connectada' era força alt, i això potser és el que està fent que tantes empreses hi apostin.

Em sembla doncs que ningú no hauria d'esperar 'visites' de passa volants per les seves 'estances' de SL sinó que més aviat hi haurà de conduir-hi a tots aquells qui estiguin cercant els seus serveis.

Autoritat

2007-09-21T21:39:00.000+02:00

Sembla que els tribunals a instàncies d'uns bons ciutadans (els mateixos que volen que es prohibeixi la píndola del dia de després)han decidit anular uns articles del codi deontològic dels metges.

Justament els que permetien, als professionals de la medicina, tractar els adolescents sense permís dels seus pares quan la pròpia maduresa del jove així ho recomanés.

Per acabar-ho d'adobar, per la radio hi afegien que era el mateix nivell que el dret dels pares a llegir els diaris personals dels seus fills ....( qui és que te temps per legislar sobre aquestes coses????)

Tot plegat, m'ha situat en un estat de 'setge al jove' que m'ha fet esgarrifar. Sembla talment com si els fills fossin propietat dels pares, poca diferencia amb un gos o un automòbil, no?

I jo, des de la línia d'out, penso que estem malalts. Malalts i cagats de por de pensar que podem perdre el control de la vida (quan de fet mai no l'hem controlada i mai no ho arribarem a fer)

Simplement compartir

2007-09-03T19:39:00.000+02:00

Amb la tornada de vacances, cada d'any arriba el moment de fer la celebració de final d'estiu tot aprofitant que arriba el dia que ma mare em va fer aparèixer en aquest mon.

Llavors toca decidir a qui convides. De fet, més aviat és allò de decidir a qui li dius que vols compartir-ho amb ells.

Però, sempre em trobo que li diria a persones amb les quals reconec no hi tinc la confiança necessària com per fer-ho: persones que per una cosa o altre han estat dins la meva vida present o passada i amb qui m'agradaria compartir aquest moment de final d'estiu.

Potser per cap d'any, és això mateix, però com que tant sols els hi has d'adreçar un missatge de sort i agraïment, és més senzill.

Però de fet, tant en un cas com en l'altre, sento la pressió que 'la correcció social" pesa sobre la decisió.

Ho sento, però jo tinc el cos ple de records de bona gent amb qui ha estat i amb qui és un plaer treballar, compartir, caminar, xerrar o discutir.

I haver de discriminar entre els qui 'és correcte' convidar i els qui no doncs em fa arcades...i parlo de pensaments com: fa anys que no hi parles, es pensarà el què no és o s'ho pensarà la seva parella, ja no hi treballes, era més amic de la teva ex que no pas teu, és massa gran, és massa jove, ...

Massa civilització mal entesa al meu parer, jo voldria més SIMPLICITAT!

Emigrant...

2007-09-02T22:21:00.000+02:00

No em sorprèn, ho entenc però m'entristeix acceptar que una parella, de l'edat dels meus pares i estimada, marxi a viure fora de Catalunya pel fet de poder-hi dur una vida molt més confortable(amb els mateixos ingressos)

I qualsevol em dirà que això també els passa als alemanys, anglesos o japonesos i tindrà raó. Però suposo que a ells també els preocupa la situació i aquí, pocs que som encara anem marxant.

Del Vallès a Segovia ...i tot i que tampoc no ens veiem tant sovint, m'agradava pensar que éreu aprop.

Sort!

i en el silenci...la victòria

2007-08-13T12:03:00.000+02:00

i quan ja no en quedi cap, seguirem tots aquí mirant?

Madurant

2007-07-24T22:18:00.000+02:00

La tomaquera inteligent, permet que els tomaquets primerencs madurin primer i si la terra és bona i l'aigua abundant, els que venen darrera es podran fer molt més grossos abans de trencar el color.

Així, quan abans culls els primers, abans comencen a enrogir els següents.

Podria ser llei de vida, però sempre hi ha qui creu que més val tenir-ne de madurs que llueixen més que no pas apostar per aquells segons per molt ben preparats que estiguin.

I quan la tomaquera pesa massa cal collir per evitar que es trenqui.

Lo RIU obre l'ESTIU

2007-07-11T18:55:00.000+02:00

Un any més, els incondicionals hem participat a la gran festa del riu SEGRE.

La novetat ha estat la incorporació a darrera hora d'un grup de femines desconegudes a la tripulació de la insigne 'andromina flotant'. Però més enllà d'esglaiar-se per les barbaritats i improperis proferits pels pirates d'abord, han estat impassibles espectadores i patidores dels efectes del ROM alhora que fidels col·laboradores en la tasca del REM.

Aigua, sol i diversió sense parar.

Nota: La imatge correspon a la baixada de l'any 2006, properament la canviaré per una d'enguany.

Un any de BLOC

2007-07-03T17:59:00.000+02:00

A mitjans de juny va fer un any que vaig obrir aquest bloc.

Cert és, però, que hi he afegit posts de mesos anteriors que havia penjat en altres indrets o que per diversos motius volia escriure i situar en el temps.

Va ser un moment de replanteig vital i el resultat ha estat prou encoratjador.

Si rellegeixo els posts, veig com clarament certs temes han anat perdent intensitat i altres han anat guanyant-ne, és un clar reflex de la pròpia evolució, estabilització i recuperació de valors i desitjos personals.

Faig doncs una valoració altament positiva d'aquest any i d'aquest temps com a blocaire.

Com deia en aquells dies...escric per establir camins cap aquells qui desitgin saber que faig i com penso. Però hi he d'afegir que fer-ho m'ha permès llegir a molts altres blocaires a qui no conec però de qui estic aprenent i gaudint d'allò que escriuen.

SEGUIM DONCS!

(Ve però va)²

2007-06-18T20:34:00.000+02:00

Un bon amic torna al país per passar-hi uns dies abans de tornar a marxar cap al seu present llunyà.

Tot just unes hores per compartir-hi un àpat i una sincera i sentida conversa.

Prou per corroborar que la distància no afebleix la intensitat. L'amistat doncs, posseeix propietats físiques superiors a la matèria i esdevé un bé molt preuat (com tot allò que és escàs)

No puc sinó sentir-me molt afortunat per tenir aquest amic i alhora sentir-me ben trist de veure'l tornar a marxar lluny.

Emprenedors

2007-06-08T18:56:00.000+02:00

Avui tanca el Núvol Vermell .

Oriol Soler, decideix tancar el seu Bloc per no disposar del temps necessari per mantenir-lo...

Conec molta gent que el llegeix i hi troba 'consol', 'idees' i 'energies' per tirar endavant projectes complexes, arriscats o si més no compromwsos. (i m'hi puc, modestament, incloure)

La feina que l'Oriol feia amb el seu Bloc crec que anava molt més enllà d'informar sobre el seu projecte 'CULTURA03', però bé, cal entendre les seves raons i...és clar escriure un Bloc ha de ser un exercici voluntari.

Salut doncs Sr.Soler, esperem llegir-te el 8 de juny del 2009.

Entreteniu-vos

2007-06-07T19:48:00.000+02:00

Llegeixo en un post una opinió sobre les virtuts del poble Nord-americà i la seva capacitat d'autocrítica que els permet 'repensar-se' constantment.

El tema em fa recordar el post de les gàbies de vidre...però en aquest cas, recordo el temps que vaig viure allà (i d’això fa 20 anys)i el que he anat seguint de l'evolució política i social dels EUA.

Era una vida on tot era possible però on tot passava dins uns límits concrets. La sensació de llibertat era gran, però alhora clarament direccionada.

Aquell poble, a mi em fa tot l'efecte de ser dins una bombolla que quatre grups de pressió (els lobbys) decideixen om ha de ser. De fet, son els mateixos que poc a poc intenten exportar el model a la resta del mon 'occidental'.

És allò de donar al poble el que vol per tal de mantenir-lo entretingut.

I cal dir que ho fan bé! A casa nostra la formula cala profundament i avui per avui, el futbol o la televisió, constitueixen un volum molt important de les converses que la gent manté a l'hora del cafè. Els preocupa i fins i tot els sembla de vida o mort.

Ni oblit ni perdó

2007-06-05T14:46:00.000+02:00

Indrets plens de trinxeres, històries de mort, de fam i de derrota.

Un grapat de gent al voltant dels 30 anys (ei..que jo en tinc uns quants més) s'enfronta a la història dels avis.

Les llàgrimes d'un home gran, tot recordant els familiars caiguts, provoquen el silenci.

Es desfermen converses amb continguts d'alt voltatge.

A l'escola no ho ensenyaven, a casa no en parlaven...SOM IGNORANTS de la pròpia història.

Dalt de la serra de Pàndols, els punys amunt, homenatge als qui allí defensaren la llibertat.

(la imatge original és obra d'en Sergi Bernal )

Somnis i realitats

2007-05-28T17:03:00.000+02:00

Un esdeveniment de fa un parell de setmanes pot marcar una fita històrica a la Vil·la del Pingüí.

N'Albert, bon amic i magnífic artesà de l'ordi, ha desplaçat el seu centre d'operacions industrials dels aires contaminats de l'eixample cap a la frescor nocturna del Vallès.

Aquest és un pas que havia de produir-se ja fa mesos però que va quedar cancel·lat i ara, per motius de temperatura, s'ha produït.

Així doncs, fa dies que a les profunditats mes fosques de la Vil·la s'hi fermenta molt lentament la primera remesa de CERVESA artesana d'origen ROQUEROL.

Si la voleu tastar, us haureu d'esperar un més i deixar un comentari suficientment ric com per fer-vos mereixedors del beuratge.

(amb el teu permís sr mestre)

La gàbia de vidre

2007-05-25T20:37:00.000+02:00

Fa temps algú em va comentar que la seva feina era una gàbia de vidre. volia expressar que si bé tots els factors racionals la duien a concloure que tenia una molt bona feina (sense estrès, ben pagada i amb flexibilitat)ella per dins sentia un altre cosa (sedentària, ensopida, d’obediència, sense sentit).

Em deia que la gàbia et consumia per dins "et va esporgant tots els nous brots i et deixa tant sols amb el tronc vell i marró!".

Vaja que sense raons 'tangibles' per queixar-se o revoltar-se...t'anava matant!

En aquells dies em vaig sentir força identificat amb aquesta persona i aquella conversa em va permetre veure, més endavant, que jo també havia acabat dins una gàbia d'aquelles.

Per sort, i voluntat, vaig sortir-ne i avui, la meva vida és molt més joiosa i feliç.

Ara però, veig que sóc en un altre gàbia d'aquelles, però aquesta és molt més grossa, tant grossa que hi som quasi tots dins.

No és altra que aquesta Democràcia en la que vivim, aquest estat hereu de la dictadura on ningú no demana perdó pels 40 anys de foscor. On puc fer tot el que vulgui, sempre que no faci res que ells no volen... (a algú li calen exemples?)

Però si vaig sortir de la primera gàbia de vidre, no pot ser pas tant difícil que entre tots sortim d'aquesta altre? no?

Llibres

2007-05-09T14:36:00.000+02:00

Seguint una cadena de blocaires, agafo el penó del 'meme' i transcric el segon paràgraf de la plana 139 del llibre que estic llegint actualment:

El proïsme era quelcom d'imprescindible, central, en la Fe cristiana. Un deixeble de Jesús havia de posar els seus germans per davant de tot. Calia fer ofrena, consumir la pròpia vida per ells. La mes amagada contemplativa podia i havia de ser una missionera universal...

Es tracta del recull de diaris personals de Pere Casaldàliga, subtitulat Una vida enmig del poble editat per Edicions 62.

Es recullen els diaris del Bisbe de Sao Félix do Araguaia del 1975 al 1989.
Tot i el meu estricte laïcisme i per tant escepticisme davant de molts dels mots que hi escriu, el rerefons i les vivències de la lluita contra el poder que hi expliquen, son colpidores i molt enriquidores a nivell humà.

Sort en té el mon de comptar amb personatges com Dom Pedro.

I ja per acabar, emplaçar algun altre blocaire a sumar-se a aquest exercici de revelació íntima i de promoció del llibre (que tanta falta li fa). Roger , t'hi apuntes?

300 i prou

2007-05-07T03:59:00.000+02:00

Aquest post, l'escric en la revolta que per dins em circula tot tornant d'un concertet al Marquet de les Roques (busqueu-ho, és un lloc vallesà que val molt la pena)

Diu que fa 300 anys que el país Valencià va ser passat per la pedra, pels borbons. I d'aquí no pas masses més, ens tocarà a nosaltres (Barecelonins, en aquest cas) viure el moment de 300 anys de submissió i expoli.

El cos em queda masegat tan sols de pensar-hi.

Potser ja seran prous.
Potser s'hi haurà de fer quelcom.
Potser que ens hi posem doncs.

Fora llei

2007-05-07T03:38:00.000+02:00

En la irracionalitat del mon aquest que vivim, algú (contra tot pronòstic) va posar un mica de seny i va iniciar la protecció del territori.

I suposo que gràcies a aquest formidable personatge (que dubte que tingui un sol nom) podem gaudir d'alguns indrets del país on la natura fa el que pot i l'asfalt no hi ha arribat.

Ara fa uns dies vaig ser en un d'aquests llocs, una platja 'verge' i que tot i ser força concorreguda, el seu dificil accés l'ha mantingut prou solitària. Però, justament la protecció que garanteix la seva existència, també 'ens diu' que no hi podem acampar i vet aquí la contradicció: els qui defensem que la protegeixin som els primers a posar-hi els peus, els sacs i les tendes...

Ja ho tenim això els humans...

SLOWing

2007-05-03T17:57:00.000+02:00

Darrerament, escric molt sobre espais on evadir-se. Podria doncs semblar que en tinc molta necessitat, però de fet, no és gens així.

Si que és el fruït d'un replanteig vital, una aposta per viure moments més 'SLOW' (encara que quedi una mica 'esnob' això a dia d'avui). Aquest replanteig, va començar a fer-se efectiu amb el canvi de feina i el conseqüent canvi d'ubicació (Bcn vs Vallès i Maresme) i suposo que les escapades son una extensió d'això mateix.

Sembla que tot això és una tendència, i benvinguda sigui! doncs el brogit de la modernitat ja comença a cansar i recorda massa al desarrelament de la globalització.

Jo, doncs, aposto per mirar-me la vida amb els ulls i les mans obertes però els peus ben arrelats. Mantenint viva la consciencia i la independència individual, famíliar i de poble.

i de sobte el silenci

2007-05-02T22:42:00.000+02:00

Després d'uns dies compartint cada hora del sol i la lluna. Arribo a la Vil·la, desfaig la bossa i tot plegat, prenc consciència que...s'ha fet el silenci!

Cap paraula solca l'aire fins a les meves orelles, cap moviment sorollós, res!

I és que viure a la vil·la ja ho té això, però potser no en prens consciència fins que no fas una immersió d'uns dies de convivència.

Cercles

2007-04-25T21:01:00.000+02:00

Després d'un exili mig voluntari, mig forçat , retrobo gent maca amb qui a gust compartia oci diürn i nocturn.

Passat un any i potser poc més de mig des que realment l'exili es feu efectiu, personalment, ja tinc ganes de donar-lo per acabat. Reprendre el ritme, oblidant possibles ferides i males sensacions. Caldrà però que la voluntat sigui bidireccional i això potser ja son figues d'un altre paner.

Sant Jordi

2007-04-23T11:02:00.000+02:00

Sempre he gaudit del 23 d'abril com un gran dia.

És un dia que em genera sentiment de plenitud, d'amor per les persones estimades, pel país, la cultura i també per les flors. De fet, tot plegat forma un nucli de valors amb els que em sento molt còmode.

Fins aquest any en disfrutava de la visió del qui passeja, mira, compra i respira l'ambient de festa laborable. Però enguany, el dia 23 en fa 3 que dormo poc i avui encara menys. Ara, formo part de l'engranatge que em permetia viure un 23 d'abril ple de llibres. I aquest engranatge és engrescador i bonic però alhora desgastador i implacable amb la necessitat d'hores.

Aquest no vull que sigui un post en negatiu, ans tot al contrari, estic content de formar part d'aquest equip de gent i d'aquest sector que avui més que mai, però també cada dia del mon, treballa i ajuda a que l'essència del blanc i negre perduri per sobre dels roses i grocs d'altres mitjans que miren de dur-nos a matrix.

Però alhora volia plasmar l'esforç i abnegació del mon llibreter per tirar endavant amb el negoci, amb la cultura i amb la diada.

Bon dia de Sant Jordi!

Matins de sOL

2007-04-16T02:05:00.000+02:00

Poc cal afegir: llevar-se, preparar la safata amb l'esmorzar i sortir al jardí a disfrutar-ne donen al dia una nova perspectiva, un fresc somriure, energia vital!

I si per sort és festiu, hi afegeixes un bon llibre i el matí es converteix en Luxe BIO (d'aquests que estan tant de moda ara que la paraula té regulació legal)

Proveu-ho!

Compartint

2007-04-12T03:29:00.000+02:00

Com molt bé diu un bon amic, les vacances de primavera son les del benestar. Fins i tot jo afegiria les de la tranquil•litat, doncs tot i que en fa molta gent, a tot arreu es respira un aire molt diferent del de la temporada d'estiu (ara que potser m'ho sembla per que m'agrada a anar a mar)

Enguany, vuit privilegiats dies a l'Algarve, un lloc de contrastos i on encara s'hi poden trobar força racons solitaris (si més no per primavera).

Si fa unes setmanes parlava de 'desengreixar', aquest ha estat un viatge de 'compartir'. Compartir els gustos, les olors i els vespres prop de l'estufa de llenya.

La foto, és de Praia de Marinha.

Caminant

2007-03-26T01:30:00.000+02:00

No voldria pas res més que el meu camí fos com el dels boletaires de tardor: envoltats de colors i silenciosos brogits.

No sempre però, puc tancar el dia amb aquesta joia.

Repasso els posts més antics, recordo aquells dies, m'entristeixo, penso...

Veig el meu present, ple de llum, de nous projectes (gens senzills, però engrescadors), de noves gents, de nous indrets, de nous desitjos.

I miro, i provo de veure-hi tant enllà com puc. Però, rodó com la terra, el camí amaga el futur, rere la corba del temps.

Altra volta, cal apostar i donar-ho tot malgrat la incertesa de l'encert!

Apostar

2007-03-14T13:25:00.000+01:00

En un procés prou crític per la supervivència, cada decisió suposa una aposta. Doncs canviar sempre comporta el risc d'equivocar-se.

I si bé apostar suposa una activitat poc recomanable, és ben be l'única alternativa per crear noves expectatives que facin (com a mínim) reviure la il•lusió de l'entorn.

Perquè, la meva modesta opinió, es que la clau de l'èxit o del fracàs, rau precisament en la generació de noves il•lusions.

Som humans i com a tals, dos i dos no fan mai quatre sinó que ben bé en podem obtenir 2 o 6 en funció de la il•lusió, les expectatives i les complicitats que s'aconsegueixin.

Per tant, aquest és, al meu entendre, l'objectiu primari de tot el procés.

Desengreixant

2007-03-08T13:26:00.000+01:00

En un dia ple de Sol, res més bò per desengreixar-se de les cabòries de la setmana que sortir a cansar-se un poc.

I aquest passat cap de setmana i un cop foragitat del llit per una fada caminadora, he anat a pujar les Agudes des de Sant Marçal. Un camí costerut i prou solitari com per gaudir de l'entorn sense remors humanes.

I és que certament el contacte amb la natura ajuda a relaxar totes aquelles neurones tensiondes per la feina, el tràfec i tot aquest enrenou de soroll que envolta el nostre dia a dia.

Eivissa paradís d'hivern

2007-02-26T14:22:00.000+01:00

Si dic que he estat a Eivissa, immediatament es genera una associació amb la disbauxa nocturna i fins i tot diürna...

La veritat, però, és que aquesta illa és per mi, un paradís. És clar que això ho dic per les visites dels mesos de febrer que hi he fet els darrers anys.

Però també perquè poder estar en una casa tradicional(amb ben poques comoditats però envoltats de tarongers) és avui dia un luxe difícil de trobar.

I per sobre de tot per compartir-ho amb els qui duus dins la pell, companys de camí i pensament.

Sense ells no podria ser paradís...sols vacances.

Un any sense M

2007-02-21T01:30:00.001+01:00

Hem tornat per primer cop allà. On hi creixen moltes flors i es veu tota la comarca.

Hauríem volgut que fos un dia de sol, d'aquests que tot es clar i convida a la vida, però no. Ha estat un dia gris, quasi plujós...potser el temps ens mirava per dins.

Hi hem anat per plantar-hi un arbre, però també, es clar, perquè necessitem sentir-la, lluny de les nostres vides presents que s'omplen de persones noves i futurs compartits.

Fa un any estàvem prou esgotats, físicament però sobretot emocional. Dúiem dos anys de malaltia, d'esperança rere desesperança, de viure i veure malviure... Va ser un període tant dur que ara ha passat un any en un no res.

Segur que ella estaria orgullosa de veure que les nostres veles s'omplen de vent i refem vides i família.

Anem endavant amb ella però sense ella.

Records

2007-02-15T14:28:00.001+01:00

En uns pocs dies, farà un any que M ja no hi és. La veritat és que em segueix semblant que va ser ahir mateix, però no, ja fa un any sencer!

Aquest pensament el porto dins fa dies...i potser per això em vaig sobresaltar tant quan dilluns, en arribar a la feina, estava tot envaït per petits gots plens de mimosa...

Tots els qui vareu ser en aquell darrer adéu ja sabeu el perquè i suposo que entendreu que em quedés corprès.

Un cop preguntada, la raó és tant senzilla i tant maca com que la persona que neteja, té accés a una mimosa que ja és florida i va decidir 'alegrar-nos' la setmana amb un toc de color.

Es clar que ara, cada cop que 'ensopego' amb un dels poms, em venen molts records de qui tant estimava les flors. Potser ja és això el que havia de ser, millor durant el dia i atrafegat que no...

I a la vil·la del pingüí ja fa dies que floreixen i perfumen les flors blanques, però això ja serà un altre post.

I aviat en farà 300!

2007-02-08T15:45:00.000+01:00

Els darrers dies, es succeeixen les notícies referents a processos judicials a l'entorn de l'esquerra independentista d'Euskadi.

D'entrada sembla prou absurd tot plegat, ahir mateix parlaven del judici contra 53 persones, algunes d'elles acusades de col·laborar amb ETA des de posicions com l'ensenyament de l'Euskera o de col·lectius ecologistes...
(sincerament és tant absurd que arribo a pensar que les noticies les escriuen ells mateixos...però no, com de costum la realitat supera la ficció!)

I si d'entrada sembla absurd, la meva conclusió és que ja està bé que passi, ja està bé perquè simplement posa de manifest tot allò pel que lluiten (i lluitem, encara que sigui simplement amb el pensament crític)

I per aquells qui tinguin problemes de consciencia pacifista...doncs simplement traslladem-ho a casa i fixem-nos en els papers que encara no tenim, l'estatutet que volen esquinçar o l'hora d'español famosa...

Havia mirat de no posicionar en excés el Bloc, però es que l'oi és tant gran que no puc deixar-ho estar.

Per tot això...com pitjor, millor! perquè fins que no siguem al fons del tot no veurem que n'hem de sortir i ja fa quasi 300 anys que no veiem el sol!

Tant de bò!

2007-02-06T14:35:00.000+01:00

La imatge, correspon (encara que pugui semblar insòlit) al rètol que lluïa un conegut establiment del centre de la ciutat de Barcelona just abans de la Guerra civil.

En aquells temps potser si que hi havia qui pensava que els llibres governaven el mon...

Avui, la frase està fora de tot dubte...els llibres no governen pas. Podríem parlar doncs que han deixat pas a Internet, que potser tampoc governa però ens ho podria semblar, no?

Però on jo volia arribar era a parlar dels llibres:

No he estat mai un apassionat dels llibres, fins i tot diria que he escrit més que no pas llegit (per gust! per obligació ja seria tota un altre cosa)

Però la veritat és que son uns objectes amb molta màgia, desprenen un no sé què que enganxa a la gent.

Cada dia veig els passadissos plens de personatges de tot tipus, condició i gènere llegint, tocant i fullejant...poc o molt posseïts per aquesta aura màgica que desprèn la tinta impresa sobre el paper...

I una cosa puc concloure...es respira un aire de pau i tranquil·litat que fa goig!

així que TANT DE BÒ els qui governen llegissin més.

I quan no tinc imatge?

2007-02-05T22:46:00.000+01:00

Darrerament, em passa que no tinc imatges per il·lustrar allò que vull escriure.

Això fa que el bloc es paralitzi, i més enllà de culpables per distracció, no m'agrada que em passi.

Així que genero aquest joker per escriure quan no tinc imatge però si desig de fer-ho.

Un amic de fa temps, va tenir un accident de cotxe greu.

Sense cap via per fer-li arribar el meu suport i ensurt, sento un poc d'impotència comunicativa.

Sembla que es recupera bé de trencadisses i contusions.

Ara segur que veurà la vida de forma diferent. I no hi poso cap segona intenció, simplement que quan la mort et passa fregant, segur que poses tot allò que tens i ets en unes balances i comences a pesar...

Estic content per ell i per la seva família.

Foguerons de Sant Antoni a Gràcia

2007-01-31T20:22:00.000+01:00

Aquesta és una d'aquestes nits que miro de no perdrem mai.

La celebració dels Foguerons a les places i carrers de la vil·la de Gràcia és una vetllada absolutament entranyable.

El foc, el de debò, de llenya, al mig de la ciutat és prou inusual com per que per sí mateix sigui ja tota una atracció.

Es clar que la coneixença amb una bona colla de gent de Mallorca, sempre ajuda a que la celebració sigui més sentida i més divertida!

Una nit plena de color i tradició. I per que no, de bones menges i licors.

I que sigui Gloriós per molts d'anys!

Integritat fins al darrer alè

2007-01-11T14:10:00.000+01:00

Em permeto robar-li una imatge del Bloc d'en Guillem.

La notícia de la mort d'en Fontserè m'ha arribat com gerra d'aigua freda en ple hivern...no per que fos sorpresa (doncs amb 90 anys, la mort sempre és propera) sinó pel simbolisme que perdem.

On son els seus papers? com pot ser que encara no siguin amb ell? quantes humiliacions més per ser perdedors? on és l'honor de les noves gents d'aquest país? (i m'hi incloc el primer)

Pocs en queden i tots van marxant sense haver vist tornar a sortir el sol ROIG i ALT.

No m'agrada formar part d'aquesta PAU de submissió...a mi que no m'hi comptin!

Postal

2007-01-01T15:04:00.000+01:00

Post tardor

2006-12-17T14:45:00.000+01:00

Marxa la tardor, el Caqui ha perdut totes les seves fulles i ara toca eliminar-les del jardí... i si, ja sé que cremar-les no es la solució, però tinc el compostador tot ple!

I per altra banda, he de dir que el ritus ancestral de cremar les fulles, inundant el poble d'aquesta 'ferum' tant rural i tant poc valorada, em sembla FANTÀSTIC!!

Poc a poc i sense flama, les fulles es consumeixen de dins cap enfora.

Buidors

2006-12-12T22:26:00.000+01:00

En Llach s'acomiada dels escenaris i ens canta tot allò que li parla amb més força, moltes ni les recordava, algunes no les havia escoltat mai.

I aprofita i ens diu que te un buit, un de ben gros, el que va deixar a la seva vida (i a la de tants altres) en MMP.

Hi estic d'acord, de tant en tant el pensament em fuig i oblida que MMP ja no hi és, tot esperant a veure quan el tornarà a veure...il·lús!

És per això que en diem buidors: els voldríem però ja no hi son.

Fent sortir els dimonis

2006-12-06T19:13:00.000+01:00

Esmolar manualment una falç, podria semblar una ruqueria avui dia que tot ho fan les màquines.

Quan era xic, em van ensenyar com s'havia de fer i és d'aquelles coses que no s'obliden.

Esmolar genera unes sensacions molt especials, probablement gens políticament correctes. Però de tant en tant ja està bé posar-se a fer lliscar la pedra per la fulla de tall i deixar que vagin sortint tots el dimonis.

Ara que...un cop el tall comença a lluïr el color de l'argent, s'hi ha de parar compte a no tallar-se!

Culpable

2006-11-21T12:11:00.000+01:00

Aquesta dona (i no altra) és la culpable de que aquest Bloc hagi aminorat la seva activitat.

Feia temps que pensava a adquirir el WOW i finalment ho vaig fer.

La veritat és que les hores del dia son limitades i el bloc ha rebut de ple l'efecte de les hores nocturnes de caceres i descobertes per la dimensió WOW.

I ja que hi sóc posat, comentaré alguns aspectes que crec son molt remarcables d'aquest joc (de quota mensual!) que està revolucionant el mon (+ de 7 milions de jugadors a tot el mon):

El que m'ha impressionat més és la interactivitat entre els diversos jugadors, centenars de persones que son al mateix mon, al mateix joc en el mateix instant i amb els quals pots (si vols) interactuar: xerrant, comerciant o comentant les descobertes fetes.

Aquesta interacció entre persones fa del joc una dimensió paral·lela. Les coses succeeixen tant si hi ets com si no i per tant et perds tot el que passa quan no jugues...

Com Internet, el joc et permet crear el personatge que desitgis (milers de combinacions de gènere, raça, pell, ulls, cabell, etc.) i per tant jugar el seu rol independentment de qui siguis.

Finalment, tant sols comentar que si bé el joc és per a +13, la majoria de gent amb qui parles resulta ser més entre el 20 i tants i els 30 i tants. Certament, el fet de la quota mensual i té a veure però també el nivell de riquesa conceptual que el joc ofereix.

Bé, en tot cas WOW es va situant dins els meus horaris i el bloc reprèn la dinàmica de mesos anteriors.

Compromís

2006-10-26T23:04:00.000+02:00

Em sembla que no he fet cap post sobre la meva nova ocupació laboral. No serà aquest el moment tampoc. Però si que vull parlar de com és de gratificant i engrescador treballar en un lloc on la paraula COMPROMÍS té un significat cultural, social i fins i tot ideològic a nivell humà.

Una imatge val més que mil paraules i crec que l'aparador que tenim actualment parla per sí mateix.

Quin goig!

Amistat

2006-10-18T22:47:00.000+02:00

Em retrobo amb uns bons amics, la parella que va marxar a la Noguera a viure, em mostren la masia on viuen (les vistes son de conte de fades), m'expliquen els projectes de reforma que volen fer. M'ensenyen una llosa de formigó, és el resultat d'un mes d'agost de vacances, picant pedra i retirant runa per poder formigonar. Cada petit canvi requereix molt d'esforç, però alhora genera molta satisfacció.

I m'ofereixen una cervesa per conversar al voltant de la taula de la cuina.
Quin plaer de visita, em sento bé, pròxim i escoltat, talment com si fos ahir que vivien a Vallvidrera i anàvem plegats a la platja de Sant Pol. Però realment allò era l'any 2001, i des de llavors ha plogut molt per tots. Amb això en tinc prou per confirmar que les bones amistats perduren, potser s'aparquen, però no es perden.

Els desitjo molta sort i aigua, que fa dos anys que hi ha sequera...dos anys!

Ara ja sé on sou i vosaltres on soc jo. Aprofitem-nos!

Crema de carbassó amb trompetes de la mort

2006-10-17T12:04:00.000+02:00

He de confessar que aquesta és una variant de la recepta de la crema de carbassó de la Mare. La variació correspon a l'afegit: les trompetes, trompetes de la mort collides al Montseny i assecades a la Vil•la.

Per fer-la necessitem: 4 carbassons, 2 patates mitjanes, 2 porros i un grapat de trompetes de la mort seques.

Es pelen, tallen i sofregeixen les verdures a poc a poc, amb oli d’oliva suau fins que quedin un poc rosses (poquet!)

En un bol es remullen les trompetes (jo les poso un moment al microones que així també taquen l'aigua.

S'afegeixen les trompetes a l'olla i es deixa que es sofregeixin un minut.

Amb l'aigua de les trompetes (i la que sigui necessària) es cobreix tot d’aigua i es deixa bullir una mitja hora.

Finalment es passa pel ”turmix” i s'adreça de pebre i sal.

Les trompetes li donen un gust fort però molt bo, ara això si, com veieu el color no és el més agraït però el sabor si!

1a percepció

2006-10-10T23:54:00.000+02:00

Ahir pensava que feia molt que no veia uns bons amics. Una parella que van marxar a fer de neorurals a la Noguera ara fa uns tres o quatre anys.
Aquest cap de setmana seré per allí d'alt i vaig decidir fer-los una visita.
Suposo que fa uns dos anys que no en sabia res de res, ni una simple trucada.

Avui matí me la trobo a ella palplantada a la porta de casa...em feia una visita, la vil·la li venia pel camí.

Coincidencia? casualitat?

Molt espectacular i fins i tot aterridor.

M'ha agradat veure-la.

Nou Bloc temàtic

2006-10-01T16:53:00.000+02:00

Afegeixo un nou bloc temàtic, dins de les Dèries, mancava clarament la fal·lera recolectora, proximitat amb la terra i tot el que d'ella en podem anar obtenint.

Per dates, els bolets en seran els primers protagonistes, però també les plantes aromàtiques, les flors, els cargols o fins i tot els pinyons.

Tot allò que pugui ser recollit, recolectat o cultivat doncs d'això tractarà el Bloc, amb molta imatge i poca lletra.

Espero que resulti interessant.

RECOLLIR PER MENJAR

Un camí ben teixit

2006-09-29T23:27:00.000+02:00

Massa tard, m'assabento que la filadora incansable ens ha deixat.

Per camins molt propers als nostres, han caminat l'hàbil traçador i els seus fills, bons amics de sempre.

Potser les distancies son, ja fa anys, prou grans, però per dins sempre els he tingut per propers i amb la ma oberta.

Poc puc, tot i saber-me greu no haver estat allà, quan hi eren la resta. Almenys a mi, em va agradar veure la meva i la seva gent per compartir amor i amistat.

I amb el balanceig del mar, segur que seguirà filant i teixint per tots aquells qui siguin aprop seu i aquells qui la portem dins els records.

Veïns

2006-09-29T19:45:00.001+02:00

La Vil·la perd un veí... insigne enginyer, trasllada la seva closca cap a la capital, retorna al brogit que també és companyia i activitat.

Deixa però la veina de vuit vides i dos colors, que ara s'integra definitivament com a caminant silent dels verds paratges de la Vil·la.

I amb la pèrdua, llums que ja no hi son, sòns que ja no arriben i olles que ja no s'omplen.

El trobarem a faltar...sort que no serà lluny, tot just 20 minuts de línies discontinues.

Van els primers

2006-09-28T20:38:00.000+02:00

I sota la pluja d'un dissabte de finals d'estiu, no vaig poder estar-me’n i vaig fer cap al Montseny, terra de contrastos i belleses.

El bosc era ben xop i el plugim no minvava, però ja es veia que la temporada era ben viva, el sol ben ple de fonda humitat, les molses creixent i els fongs arribant.

I endinsant-me pels corriols, entre arbossos i brucs, el cistell anava prenent cos: uns rossinyols (que sempre son dels primers), algun reig (sorprès per l'estranya pluja d'estiu)i un magnífic i fornit apagallums (o pota d'ase, com desitgeu)

Potser no va ser una gran jornada, però ara ja tant sols farà que poblar-se dels sorprenents colors d'aquests petits però benaurats habitants dels nostres boscos.

No cal dir que un cop a casa, els rossinyols van passar per l'all i el julivert i l'apagallums (seguint recepta del llibre d'en Patràs) passat per farines i ous amb final de tàrtara que va ser una nova experiència.

Però ells ja no hi son i no els hi puc mostrar...

Pols de Lluna

2006-09-21T17:13:00.000+02:00

No sempre a la vida et trobes amb gent que puguis considerar excepcional. Menys encara pots esperar-ho en l'àmbit professional, on sovint, no tries ni companys ni caps ni col•laboradors...

I com que no és comú, sorprèn gratament quan passa. Com l'altre dia que tot revisant uns assumptes i la poca qualitat d'uns treballs, em varen comentar "AIXÒ NO ÉS POLS DE LLUNA, ÉS SORRA!"

L’expressió em va impactar, quanta raó aquelles paraules i que entenedores que son.

Tots mes o menys tenim algun grau d'admiració pel satèl•lit que ens vetlla les nits, i per tant la seva pols ha de ser d'una gran excepcionalitat, un bé molt preuat.

No així la sorra, que tot i ser un material bo, útil i fins i tot agradable, no té res d'excepcional.

I vaig pensar...que jo havia trobat pols de lluna, havia trobat algú de qui aprendre i créixer!

En Patufet

2006-09-17T17:51:00.000+02:00

Feia temps que tenia ganes de fer un post sobre EN PATUFET, mítica revista que durant anys divertí i informà a la ciutadania barcelonina.

El volum de la foto (enquadernació d’un any sencer) forma part d’una col·lecció que l’avi Cisteró guardà, sota pany i clau, durant 40 anys de negre dictadura feixista. Avui i per pròpia sol·licitud, forma part juntament amb un escriptori cubista, d’es d’un escric, del que en vaig heretar. I per mi, és una herència molt valuosa i estimada!

Al número del 4 de gener de 1936, hi he trobat un anunci, que m'ha fet riure força: bàsicament escenifica una pissarra d’escola on hi ha escrita la següent operació matemàtica en forma de suma: 1 noi + 1 pot de 'fijapelo' Varon Dandy = 1 noi POLIT.

I és que EN PATUFET forma part d'una època i una forma de fer molt especial!

Al número del 25 de desembre de 1936, Jordi Subirá, escriu [...] L'any 1936 passarà, segurament, a la Història com un dels anys més dolorosos de la vida del nostre poble. [...]